No sabem, no coneixem, no ens hem endinsat…rera les portes tancades hi han vides, històries, móns que hi travessen els nostres ulls i que desconeixem absolutament.
Hem reflexionat alguna vegada sobre aquesta paradoxa?
Les distàncies poden ser tan subtils que el simple fet d’adonar-nos ja ens apropa una mica més.
Fa no gaires anys la vida en comunitat era generosa i sociable. La mainada jugava al carrer i s’allunyava vora els camps i els rius en busca de llibertat i contacte amb la natura.
Tothom es coneixia i d’alguna manera era part vigilant de les criatures dels altres, s’establien estrets llaços que perduraven sempre celebrant la vida, les emocions viscudes i compartint pèrdues o desgràcies.
No hi haurà un paral·lelisme amb la hiperfrenètica vida actual i les dificultats en mantenir una certa harmonia entre obligacions i assaborir el temps que tenim. És rere la porta tancada…és rere les finestres que oblidem rostres i infinits sentiments que invisibles ens freguen sense coneixença i demà tornarà a ser un altre dia com tants.
Els edificis llueixen tecnologies avançades, gaudim de complexos sensors que reaccionen davant qualsevol necessitat humana augmentant un individualisme exacerbat i així de mica en mica anem allunyant-nos de la conversa, de la mirada, del somriure, de ser còmplice privilegiat de les vides dels altres.
La solidaritat amb els altres es dilueix i el sentiment de grup i família evoluciona en noves expressions segons els interessos i costums. Les noves tecnologies ens faciliten els problemes de la vida quotidiana i una reclusió per motius laborals o d’oci la considerem com un fet instaurat de la vida moderna.
Aliens al que succeeix rera la porta tancada no patim ni ens preocupem. Oblidem que compartim l’existència i com a tal ens necessitem els uns als altres per construir la vida amb llaços de solidaritat, d’amistat i la recerca interior del nostre veritable jo en relació als altres.
Quantes vegades hem sentit en els mitjans de comunicació…”vivia just davant de casa i ha mort en la més absoluta de les ignoràncies…ningú era conscient de la seva malaltia, depressió o soledat…”.
Rere la porta tancada succeeix això. Les vides que ignorem…les vides oblidades que no són la nostra.
Les necessitats vitals de l’home són les mateixes des de la seva creació.
Sentir-se estimat, acceptat pels demés i gaudir de seguretat emocional. Sense aquests pilars fonamentals la nostra vida és fràgil i trontolla. L’estimació és universal i atemporal i ens reafirma com a éssers humans. Sense ella podem entrar en un vertigen perillós on trobem la tristor i el sense sentit.
Queda per saber si els nostres ancestres vivien més feliços i despreocupats quan feien de tot una tertúlia davant problemes emocionals o preocupacions.
Posem interès en els altres…. rere la porta tancada també està la desconeixença i l’apatia que ens converteix en figures sense ànima. Potser descobrim que al capdavall no som tan diferents.
