En silenci, el pas del temps esborra l’empremta del record. Tanmateix, es descuida algun so pel camí que la lleugera brisa gentil recull i ens retorna a la pell. I, el passat esdevé una antiga pel·lícula esgrogueïda aliena a la nostra vida.

Un relat de la Consol Méndez que traspua malenconia.

 

 

Records? Sensacions? Històries?

 

 

Avui toca fer els deures del taller d’escriptura. Vas endarrerida perquè escriure és l’última cosa en la qual penses mentre vas passant la vida.

Hi ha escriptors de mena, de naixement, de soca-rel, però tu no n’ets d’aquests. Tu ho penses, ho envies al núvol de la memòria i fssss desapareix!

No hi dones voltes, ja s’ha acabat! Cap a una altra cosa.

Com t’han aconsellat agafes un paper, llapis, et poses música… gaudeixes de la música, la taral·leges, li busques el to, el ritme, el temps. I el paper segueix en blanc.

–Au va! Esforçat una mica, busca algun record.

Tota la vida són records que deixen empremtes en tu com a persona, en el teu caràcter, en la teva forma d’actuar. Bé, doncs forçat una mica i escriu alguna cosa.

–D’acord…

Pujo les escales, potser és un quart pis. No sé si hi ha entresòl i principal i llavors seria un sisè o si directament comença pel primer.

No hi ha gaire llum, potser hi ha una finestra alta amb reixes a cada planta, però la sensació és de penombra i les bombetes que hi ha a cada porta són de baixa potència.

A cada planta hi ha dues portes.

 

Quan entres a casa hi ha un passadís molt ample que va a parar a mà dreta al menjador, la cuina i una habitació que dona a una terrassa coberta on està el vàter, i a mà esquerra una habitació on dorm la iaia i una altra habitació d’aquelles que anomenen sala alcova que és on dormen els tiets.

No són tiets de sang, són amics de la família molt propers. No tenen fills i a la tieta li agraden molt les criatures…

Al mig del passadís hi ha l’habitació dels mals endreços on hi ha la nevera, trastos i un harmònium molt antic que funciona.

Busco la melodia de fons… i trobo SILENCI.

No tenien ràdio? No recordo el so de fons de la ràdio. Potser estaven de dol perquè recordo la iaia i la tieta vestides de negre. La tieta Janina sempre amb sabates de taló alt, saló negre cloc, cloc, cloc.

Sempre m’han agradat aquelles persianes que hi havia, de fusta que es podien graduar amb aquell llistonet que subjectiva les lames. El balcó mig obert i les persianes deixant entrar una escletxa de llum i l’aire.

I… sempre silenci i penombra.

La cuina era molt petita, estreta i els fogons i els marbres alts, per la meva alçada, suposo.

Però com pot ser que només recordi silenci? Si vaig anar molt de temps a aquella casa… Si jo me’ls estimava!

Al matí esmorzava pa amb mantega i melmelada de préssec. Anàvem a comprar el pa al forn del carrer del darrere i el forner feia molta angúnia de lo pelut que era. Portava una samarreta “imperio” blanca tota bruta i li sortien pèls pel pit, les aixelles, les espatlles…ui! Quin fàstic que feia!

Al menjador hi havia un moble amb prestatges i hi havia llibres, vaig llegir Los tres mosqueteros, El conde de Montecristo, Anna Karenina. Me’n recordo tant, d’aquestes obres, com de la música d’ambient: SILENCI.

M’agradava tocar l’harmònium tot manxant amb els peus feies anar amb les mans la melodia.

Per rentar la roba la tieta feia bullir una olla gran d’aigua i hi tirava unes escales de sabó que remenava fins que es desfeia i després ho tirava a la rentadora. Però… no puc recordar on era la rentadora!

Tampoc veig on ens rentàvem, no hi havia dutxa, només un vàter. No recordo rentamans. Coses tan bàsiques avui dia, que es construeixen vivendes amb bany a cada habitació i se m’ha esborrat la imatge de la higiene corporal.

I… què et queda d’aquest record? D’aquestes imatges sense continuïtat temporal? Silenci? Buit? El record del continent però res del contingut?

Quan penjo la roba al terrat em ve a la ment la forma com la tieta penjava els llençols i de vegades ho faig igual.

Una empremta, una petjada sense paraules, silenciosa.

 

 

Consol Méndez

 

Rosa Maria Pascual Sellent
Rosa Maria Pascual és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs de lectura on promou tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat 'Montseny Màgic'. És autora de 'Tardor Roja'; 'Un mar de boires', Premi Jalpí i Julià; 'Bell-lloc i altres contes de mestres' i 'On vas, Irina?', finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos, una peça teatral.
Article anteriorEl dilema unilateral
Article següentRere la porta tancada