Fa dos dies que Grècia ha estat rescatada per Europa, per mitjà d’un impagament controlat. Temps tindrem per valorar aquest rescat i per veure si els mercats financers no el consideren una suspensió de pagaments (“default”).
Allargar els terminis de devolució del deute grec i reduir el seu tipus d’interès suposa sens dubte una reestructuració del deute, per bé que es tracti d’una reestructuració en la seva versió més tova (“light”). Una vegada més Europa ha comprat temps i França s’ha tornat a imposar (Sarkozy+Trichet+Lagarde campen i manen a la UE sense oposició), per bé Alemanya ha obtingut la petita participació en el rescat de la banca privada europea posseïdora de deute grec, després de molts mesos de demanar-la.
Això si, també fa molts mesos que aquesta banca, principalment francesa, està venent aquest deute grec al BCE, fet que irrita de manera creixent el ciutadà mitjà (“taxpayer”) nòrdic. Les primeres reaccions de la premsa alemanya no són gaire favorables a aquest rescat, però Merkel està desconcertada per les enquestes al seu país: d’una banda li exigeixen mà dura contra la indisciplina i la frivolitat fiscal dels països del sud; d’altra banda, però, aquestes enquestes mostren un augment de vot del partit verd que té un clar plantejament federalista europeu, a favor dels eurobons i del Tresor comú europeu.
Temps tindrem d’anar veient i valorant aquest acord que concedeix a Grècia una hipoteca barata a 30 anys (al 3-4% en front del 6%) i que al nord d’Europa pensen que suposa l’inici de la “fiscal transfer union” (unió de transferències fiscals) i de la pèrdua d’independència del BCE. Avui us adjunto el meu text de l’informe del BCE de 2010 que vaig lliurar la setmana passada (en sóc el diputat ponent) i que acaba de ser publicat al web del PE (si algú el vol li enviaré el pdf per email). Aquest informe es composa de 4 pàgines de valoració de la política monetària del BCE l’any passat, que seran esmenades, debatudes i votades en comissió i plenari, i de 4 pàgines més de text que mostren la visió del ponent sobre la matèria i que no poden ser esmenades. Us n’adjunto la seva versió catalana que us animo a llegir.
“Explanatory statement”
Escric aquesta explicació sobre l’informe de Banc Central Europeu de 2010 els dies 11 i 12 de juliol de 2011, quan les primes de risc d’Itàlia i d’Espanya han assolit màxims històrics i semblen acostar-se a nivells de no retorn i quan només una altra intervenció del BCE comprant deute sobirà ha pogut calmar els mercats.
Així, avui cal recordar més que mai que l’euro és un gran èxit europeu. El 1989 un mur partia Europa en dos blocs irreconciliables. Avui l’euro comprèn països de l’Imperi Britànic com Irlanda, Xipre i Malta; països ex-comunistes com Eslovàquia, Eslovènia i Estònia; països neutrals com Àustria i Finlàndia i països de seculars dictadures militars com Espanya, Portugal i Grècia. Si l’euro surt reforçat dels moments crítics que actualment vivim podria ser possible que altres països europeus hi truquin a la porta. I és que malgrat les tensions recents, des de 2008 l’euro ha estat una “illa d’estabilitat en el mar inestable i agitat de la crisi financera global”, tal com ha escrit el financer britànic David Marsh.
En aquests moments de màxima tensió per al projecte europeu que la moneda única simbolitza, cal recordar també que l’euro ha estat, en els seus primers deu anys i fins fa pocs mesos, un èxit rotund: 1) Sense l’euro la crisi financera global hauria estat molt pitjor per a tots els països europeus: només cal veure les depreciacions de la secularment forta lliura esterlina des de 2008 i la inflació interior que ha comportat. 2) Sense l’euro els països del nord d”Europa no s’haurien recuperat tan ràpidament des de 2009 via exportacions com ho han fet: si existís el marc alemany avui seria molt més fort enfront del dòlar i d’altres monedes. 3) Sense l’euro alguns països europeus, especialment els que han realitzat les polítiques fiscals més frívoles i menys orientades a la competitivitat, possiblement haurien patit un “corralito”, amb tot el que aquest suposa de ruïna econòmica i moral per a un país.
És clar que l’euro també té alguna responsabilitat en el que ara està passant: sense els tipus d’interès real negatius que han experimentat algunes economies perifèriques en els primers anys de la moneda única, les bombolles de preus dels actius que han sofert aquests països no haurien estat tan fortes. Però de tota manera si avui hi ha algun consens acadèmic més o menys compartit és que sense l’euro aquesta crisi financera hauria estat molt pitjor a Europa. I també és prou compartit que sense l’euro el gran èxit del projecte europeu tan llargament construït, el mercat interior i la lliure circulació, hauria molt possiblement saltat pels aires.
Avui, però, la convulsió permanent que els mercats estan vivint en els darrers mesos està portant l’eurozona a prop de la ruptura. Les seves successives crisis, acompanyats de successius rescats de Grècia, Irlanda, Portugal, i… Grècia una altra vegada, amenaça d’estendre’s a altres països de major dimensió com Itàlia o Espanya.
L’euro no ha fallat en la seva funció de paraigües enfront d’una molt forta crisi bancària; l’euro tampoc no ha fallat en la seva funció d’àncora eficaç contra la inflació, amb el Banc Central Europeu (BCE) com a garantia; i finalment l’euro tampoc no ha fallat com a mecanisme d’integració del mercat únic europeu, tal com demostren els fluxos comercials creixents entre els seus països des de la seva creació ençà.
Han fallat, però, els mecanismes de govern de la zona euro. La teoria econòmica ens diu que la viabilitat d’una moneda única passa per, si es produeixen grans desequilibris macroeconòmics entre els països membres, aquests no es mantinguin indefinidament. També ha fallat la disciplina interna en quasi tots els països, especialment la disciplina fiscal del Pacte d’Estabilitat i Creixement, ja que des de 1999 s’han produït dotzenes de violacions de les seves condicions, tot incloent Alemanya i França, i mai no s’ha aplicat cap sanció. En darrer terme, la clàusula de no rescat, que prohibeix la compra de bons sobirans per part del BCE, s’ha interpretat de manera laxa. Per tot plegat la zona euro ha esdevingut vulnerable als atacs especulatius, que s’han centrat en els deute sobirà dels seus països menys eficients i competitius. Aquests processos especulatius es produiran fins que no es doni una solució satisfactòria a la governança econòmica de l’euro. I és que sense estabilitat financera serà impossible per als països perifèrics de l’euro poder abordar de manera efectiva les reformes estructurals que han de fer.
Les institucions europeus fins ara han seguit una estratègia que ha consistit en guanyar temps, tot esperant una recuperació econòmica que permeti enfortir els balanços dels bancs i tot esperant que el creixement econòmic -que fa sis trimestres consecutius que s’està donant als països del centre i del nord d’Europa-, arribi finalment als països perifèrics de la zona euro. Aquesta estratègia pot rutllar però és arriscada: un atac especulatiu massiu al deute perifèric, per exemple, la pot fer descarrilar i pot portar l’euro molt a prop de l’abisme. I potser cal qüestionar la insistència oficial de que Grècia no pateix un problema de solvència, una tesi cada cop més difícilment sostenible: enlloc de contenir les especulacions, potser alimenta en altres països dubtes sobre els seus plans d’ajustament fiscals.
Al mes de maig de 2010 el BCE ha va començar un programa de compra de bons sobirans en els mercats secundaris, tot exercint un “quasi fiscal role” que ha hagut de suplir la manca d’una política fiscal comuna. Aquesta estratègia, però, no es pot mantenir indefinidament i alimenta els arguments dels qui qüestionen la independència del BCE, un dels pilars fundacionals de l’euro. En aquest sentit, en el meu informe demano la publicació de les minutes del Governing Council del BCE: potser reduirien l’impacte mediàtic de possibles discrepàncies. La seva no publicació és interpretada per mi com un senyal de feblesa de la integració europea, ja que la necessària “individual accountability” sembla que fatalment només seria interpretada com una discrepància entre països.
L’existència de l’euro ha comportat per a alguns països perifèrics un ingredient d’austeritat davant de la crisi que no hauria existit sense la moneda única, perquè en aquests països històricament les depreciacions compensaven les pèrdues de competitivitat. L’euro, per tant, ha de seguir essent una moneda estable i la UE no hauria d’encaminar-se cap a horitzons inflacionaris ni excessivament redistributius.
La unió monetària europea ha de controlar la inflació i ha d’assegurar el poder adquisitiu de la moneda. També ha de reduir el risc moral que podria suposar la redistribució encoberta a favor dels països els governs i els sistemes bancaris dels quals inflen l’oferta monetària més ràpidament que els altres, per mitjà de desbocats processos d’expansió creditícia. Aquesta redistribució es du a terme si el BCE accepta massa sovint com a garantia, o fins i tot compra, deute públic dels estats membres.
Per tal que l’euro continuï de manera eficaç cal el disseny d’unes regles clares de joc, que permetin ajudar els països amb problemes de liquiditat però que per sobre de tot mantinguin els incentius a la responsabilitat fiscal i a la convergència dels nivells de competitivitat. Fins ara hem funcionat amb la disciplina de mercat, realitzant rescats només quans un país ha tingut problemes. Hi ha una altra possibilitat: avançar cap a la centralització i integració fiscal, que suposa cessions de sobirania molt importants dels Estats membres cap a la UE. La solució mixta, la més viable políticament a curt termini i en la qual s’integra tan la disciplina de mercat com la disciplina fiscal externa als països, pot ser també efectiva però han de ser dissenyada i calibrada amb molta cura i precisió.
El fracàs de les primeres regles de funcionament de l’àrea de l’euro ha de servir d’experiència per a no tornar a repetir l’error. És en aquest sentit que proposo la creació d’un ministre de finances i d’un Tresor europeu que pugui emetre eurobons. Sóc conscient que una proposta com aquesta només arribarà a concretar-se després d’una reforma del Pacte d’Estabilitat i Creixement que permeti controlar molt millor les extravagàncies pressupostàries dels països de l’euro. Els eurobons poden aconseguir simultàniament un finançament raonable dels països amb baixos nivells de deute i un finançament caríssim per als països que se saltin les regles (sistema de bons blaus i vermells). Finalment, els eurobons pot donar una empenta més a l’euro com a moneda de reserva global, ja que seria el detonant necessari per a la creació d’un mercat d’obligacions europeu que seria unes cinc vegades més gran que l’alemany i gairebé tan gran com el nord-americà.
Els arquitectes de l’euro van fer la unió monetària tot coneixent la inestabilitat que generaria una moneda comuna en països amb estructures econòmiques i productives tan diferents. Possiblement aquests arquitectes van pensar que els passos envers una més gran unió política arribarien quan la necessitat de la mateixa fos imperiosa. Amb l’actual crisi de l’euro, em sembla que aquest moment ja ha arribat.
