Després d’haver-nos enlluernat i commogut amb ‘Permagel’, Eva Baltasar torna amb aquesta novel·la on ens parla de la solitud i del desig, de la cerca constant d’un encaix en la vida personal, però també en l’acompanyada, de les pors inherents als lligams que ens ancoren a una persona, però també a un lloc. I dels dubtes, sempre presents i que, malgrat canvien de forma i de causa, no aconseguim del tot deslliurar-nos-en sense deixar-ne, amb ells, una part de nosaltres.
La protagonista d’aquesta novel·la, Boulder, se’ns presenta d’entrada com algú a qui li agrada la soledat, que la busca, fins al punt de treballar de cuinera en un vaixell d’una dotzena de tripulants després de deixar feines rutinàries i de futur poc engrescador. I la vida, repetitiva, avorrida i seriosa en excés, amb dies que venen i marxen sense deixar-ne cap pòsit, uns dies que «apareixien i desapareixien, idèntics, els tombava cada nit glop rere glop».
I, en una de les aturades del vaixell a terra ferma, a Chaitén, fa que l’aparent fortalesa i seguretat de la protagonista trontolli, oscil·lant entre la solitud que pregonava i la de la companyia que el seu cos desitja. I sense pretendre-ho, o almenys sense ser-ne conscient, descobreix algú per a qui afirma que «la miro i ho omple tot. La mirada és una corda que l’enllaça i me la porta». I la passió, vital i agosarada, que irromp amb una set insaciable, requerint una abraçada, un contacte, un estrenyiment del que un no es pot despendre, fins al punt de reconèixer que «no sé pas com separar-me d’ella, és com si la cera del meu cos s’hi hagués refredat emmotllada», deixant una empremta, al cos de l’altre, per la propera vegada: «els meus petons són mines que planto amb inconsciència, com si cantés, sabent que quan hi torni explotaran, mutilaran, soscavaran cossos i cantera». I el desig, que creix imparable en la distància i que torna, ràpidament, com una corda elàstica tensada pels lligams emocionals, quan els cossos es retroben, en una explosió que es transforma en passió, fins al punt que «la beso com no sabia que podia besar una dona, entregant-li alguna cosa que fabrico quan som lluny, quan no és amb mi».
Però els sentiments canvien i s’emmotllen, i s’esquerden, i es reformen adaptant-se a noves vides, professionals, personals, i els canvis d’aire no sempre porten aires nous i frescos sinó també desequilibri en una relació on el pilar on hi estan lligades trontolla. I Baltasar ho exemplifica, ras i curt, però de manera precisa i delicada, afirmant que «em fa un petó incert, ni curt ni llarg, un petó on ella ja no hi és». Perquè amb el pas dels anys arriben noves experiències i nous desitjos. En forma d’aspiracions personals i de parella. En forma de maternitat i d’aquesta tercera persona, desitjada o no a parts iguals, que es va formant mentre deforma i altera una relació ja d’inici desigual. I és en aquesta segona part del llibre on la llibertat vital que ha anat minvant, mica en mica , sense quasi ser-ne conscient, queda encotillada en una relació a tres, descompensada (també) i no sempre volguda. I el llibre entra de ple en la maternitat, en què significa i què implica, per a la dona que porta una vida i per a qui la comparteix. I en els canvis que la maternitat impliquen, hormonals, afectius, logístics o emocionals. Perquè la maternitat ho engloba tot, i el llibre s’hi volca com si aquell embrió portés com a bessó el naixement d’una nova vida, de parella, familiar. Que també requerirà atencions i canvis, i afecte i adaptacions, per educar també una relació sotmesa a tensions i equilibris.
Diu Eva Baltasar, en un fragment de la novel·la, que «les paraules despleguen la capa esplèndida amb què la vull embolicar». Ella desplega també, amb aquest llibre, tots els seus recursos i ens embolcalla amb el seu talent, confirmant un cop més, amb aquesta esplèndida novel·la, la seva gran habilitat per fer-nos despertar sentiments vitals, tal vegada ocults, i nodrir amb ells una història que ens captiva per la seva franquesa i honestedat establint, a través d’ella, un vincle amb una realitat que ens confronta amb nosaltres mateixos i amb la que, com la pròpia Boulder, potser no hi estarem mai avesats.
