En el món dels premis literaris, sempre hi ha un cert nerviosisme per veure qui s’emportarà el guardó. I més encara si estem parlant del Premi Nobel de Literatura, per la gran repercussió que té. En ocasions, l’atorgament és per una llarga trajectòria, sòlida i imponent, de vida literària. En d’altres, sembla que la intenció del premi és donar rellevància o elevar la notorietat d’un autor o autora que, per diversos motius, poden haver passat desapercebuts pels lectors i pel món literari. Sembla que el cas d’Olga Tokarczuk encaixa en aquest segon cas, ja que la seva literatura era força desconeguda fins ara, almenys a casa nostra. Però arran d’aquest premi, i de “Cos”, la seva obra més recent traduïda al català, l’autora passa al primer pla de la literatura. I benvinguts siguin els premis si serveixen per obrir el nostre món literari i ampliar l’horitzó a noves formes i estils.
La novel·la que ens ocupa, podria encaixar perfectament en diferents gèneres literaris: podria considerar-se un assaig sociològic, però també un llibre sobre viatges; podria ser entesa com una anàlisi sobre la condició humana o podria veure’s com un tractat del pas del temps (fins i tot, com un obra on l’anatomia hi té especial cabuda). Perquè aquesta obra, densa i extensa, conté tots aquests elements que, de manera fragmentada, fregant el caos dins d’un cert ordre en aparença desestructurada, tracta sobre la humanitat com a ésser que viu en l’ara i l’aquí, però també que prové d’un passat que arrossega i que projectarà en el futur pròxim. D’aquesta manera, en els nostres trajectes vitals, tots plegats formem un ésser que composa el cos del propi planeta, recorrent els seus camins i viaranys com qui recorre les diferents venes i artèries de l’anatomia corporal. I en aquesta successió de persones errants, el llibre obre el ventall a diferents personatges que apareixen i desapareixen de la novel·la, per enriquir-ne el contingut, sense tenir un pes prou important per afirmar que en conformen el seu nucli o argument. L’estil de Tokarczuk és lliure i canviant, sense lligams ni estretors que continguin la seva prosa poètica i fragmentada, i això aplica tant als seus personatges com a les seves reflexions. Tal és així, que l’argument és inexistent tal i com habitualment el tenim entès, sinó que és compost per una supraidea que engloba tot el text i li dona consistència a les petites parts que el conformen.
En aquest viatge literari que ens proposa l’autora, ens fa prendre consciència de la nostra efimeritat, de la nostra insignificança en relació a un món que avança amb nosaltres o sense. Així, ens convertim en éssers errants, éssers perduts que viatgem tal vegada per trobar el nostre lloc, el nostre espai, dins el gran cos que és el món. I, de vegades, convé esborrar els llocs, físics o mentals, que ens han ferit, i la autora ho exposa afirmant, en una de les seves reflexions, que “el que em fereix, ho esborro dels meus mapes. Els llocs on he ensopegat, on he caigut, on m’han colpejat, que m’han afectat fins al moll de l’os, on m’ha dolgut, han deixat d’existir, als mapes”. Aquests viatges, físics o simbòlics, tenen una presència constant en la novel·la, i l’autora ho palesa situant l’acció en trens i aeroports, llocs en trànsit constant d’éssers desapareguts dels mapes on “Ningú sap on soc. Si en el punt en el qual he sortit en el punt en el qual he d’arribar”. Aquest sentit de desarrelament que de manera inevitable desborda el text, traspua en tota l’obra confirmant la insignificança de cadascun de nosaltres, la nimietat de les nostres anodines vides.
El pas del temps i l’espai també és un element clau en la novel·la, i així ho evidencia Tokarczuk afirmant que “El nostre sentit de l’espai deriva del fet que ens podem moure, el sentit del temps prové que com a éssers biològics passem per diferents estats variables. El temps no és, doncs, res més que el transcórrer d’aquests canvis” i continua dient que “El lloc com a aspecte de l’espai és una pausa en el temps” per acabar afirmant que “Quan el temps humà s’entén d’aquesta manera, es divideix en etapes, tal com el moviment de l’espai està separat per pauses: els llocs. Aquestes pauses ens ancoren en el passar dels temps”. Aquestes reflexions, que s’intercalen en el text interpel·lant-nos, imprimeixen alhora una pausa en la lectura que és, tal vegada, la nostra àncora en un text pensat per teixir un concepte filosòfic sobre qui som i on anem, qui hem estat (a través dels qui ens han precedit) i qui serem (en els que ens succeiran) i quin pòsit deixem en el cos del món entre totes les generacions que l’han viscut i alterat en aquest dinamisme vital que la inèrcia de l’evolució condueix les nostres vides, en nostre entorn i hàbitat inexorable.
Aquest és un llibre complex, tal vegada difícil o dens, però fa justícia i s’adequa a la nostra pròpia complexitat humana. Perquè nosaltres, alhora, som éssers de múltiples capes i infinites lectures, persones que, conscients de la nostra insignificança en la globalitat d’un món cada cop més extens i divers, busquem amb certa ànsia i un destí canviant, el camí que ens dugui a traçar la nostra existència sense perdre’ns en la immensitat d’aquest món, que esdevé un cos més entre nosaltres.
