A la Maria Climent molts la coneixem per mitjà dels seus escrits a la revista cultural Catorze i n’érem plenament conscients a través d’ells de la seva gran facilitat per parlar de la vida humana, dels seus detalls i anècdotes, sempre revestides per un vernís d’interessants reflexions. Hi està avesada i això es nota en aquest llibre on s’hi entreveu, de manera evident, el to i missatges dels seus articles. L’estil de l’autora es fresc i natural, espontani i genuí, sense impostures ni intencions de forçar un llenguatge que li sigui aliè, sense pretensions ni ganes d’encotillar un text que vola per la seva espontaneïtat i fluïdesa, però que, tanmateix, sota la superfície d’una història sense grans tragèdies, conté profundes reflexions sobre la quotidianitat de les nostres vides i podem trobar en ella situacions que ens han passat o amb les que ens podríem trobar, o trobar elles a nosaltres.
La novel·la s’inicia amb el retorn de la protagonista, Gina, a la terra de la seva infància, al Delta de l’Ebre, un retorn que ve acompanyat d’una sèrie de records del passat que serveixen a l’autora de fil conductor per construir la història a partir de tres moments temporals diferents (infància, postadolescència i edat adulta) que s’aniran apropant en el transcurs narratiu per tancar una història sense fissures. I malgrat el plantejament inicial no és innovador o sorprenent, un s’oblida fàcilment d’aquest fet en percebre la qualitat de la narració, que s’inicia combinant hàbilment l’espontaneïtat i la frescor de la il·lusió de la infància amb la calidesa de la mirada de qui ho recorda anys més tard. I és aquesta qualitat narrativa que es manté en tota l’obra la que ens atrapa, pel seu contrast, per la seva prosa acurada, per la proximitat que fa que entrem en la història com si ens l’expliqués una amiga.
L’estil narratiu de la Maria Climent fa que connectem ràpidament amb la Gina, i la novel·la actua de mirall, apuntant reflexions i emocions que aterren dins nostre i desperten certs records d’experiències viscudes, com quan afirma que «i jo quan tiro enrere i recordo aquella època em perdo en un núvol de fragàncies, textures i colors que barrejaven vermells, grocs, verds i violetes, i el tacte suau de les seves camisoles d’estiu que semblaven de seda però no ho eren i el sabó molt fresquet a les mans sota un sol que espaterrava i l’aulor del dinar que pujava fent-se lent a la cuina dels fogons de gas, que tenia tota l’aroma de l’amor, perquè sempre he cregut que si algú cuina lent per a tu és perquè et deu estimar molt». És aquest estil, aquesta proximitat, aquesta calidesa que ens submergeix en la història, que ens en fa partícips de records que també són nostres, que ens fa reviure amb nostàlgia però amb un somrís l’edat en que tot estava per descobrir i on la tristesa s’albirava llunyana i tènue.
Però clar, no tot poden ser alegries a la vida, ni càlids records d’un passat que enyorem i revivim fent-lo perfecte, i quan la desgràcia t’impacta de ple et colpeja fins al moll de l’os. I és quan això succeeix, que tot el camí de roses (algunes tal vegada una mica pansides i esllanguides) que un ha anat traçant al llarg de la vida, queda totalment aniquilat per la tristesa, la pena i l’abatiment, que trepitja el camí com l’exèrcit d’Àtila i el que en queda fent la mirada enrere és una terra erma on sembla que res més hi pugui néixer. I la autora, fent palesa la seva gran amplitud de registres, ens endinsa també en aquesta tristesa, en aquest dolor, en aquest pesar que ens fa caminar com si arrosseguéssim un pes que no és el nostre. I si la Maria Climent ja mostrava un domini narratiu en la part més alegre de la història, és en aquestes situacions on excel·leix i sobresurt, afirmant amb tot l’encert que «la tristesa se t’assenta a la vora del llit i pinta núvols al paisatge (…) La tristesa pesa. T’aixafa el pit. Vesteixes una manta mullada. I el cos te tremola sempre una mica, d’una manera gairebé imperceptible però constant.»
D’aquesta manera, i amb aquest estil sincer i delicat, la història de la Gina ens atrapa perquè la sentim real, honesta, autèntica i genuïna, però és l’estil narratiu el que fa que ens hi embolcallem al llegir-la, el que ens fa connectar amb ella i compartir-ne l’experiència de la seva vida viscuda, que en part és també la nostra, la de cadascú de nosaltres. I és amb aquest estil, com ens explica una bonica i dura història de construcció personal, de superació d’entrebancs vitals a través del coratge i les amistats, sabent com encarar la vida amb aquells tocs d’humor que la facin més suportable, que la facin més accessible, que aportin aquella vivacitat necessària per tirar endavant, malgrat tot.
