L’hivern, aquell moment de l’any en què fem balanç, en què revisem successos ocorreguts a nivell social, però també fets que ens han impactat a nivell personal. Aquesta reflexió es fa més intensa i profunda al voltant de les festes de Nadal, perquè és moment de retrobada familiar, de recolliment i, per tant, també d’introspecció. Ali Smith n’és plenament conscient, sap perfectament com el pas de les estacions acompanya i altera l’estat d’ànim i, per aquest motiu, ha escrit una tetralogia amb els quatre mesos de l’any; llibres que conformen un conjunt, però molt diferents entre ells, no tant en l’estructura, sinó en els temes tractats.
D’aquesta manera, així com a ‘Tardor’ ens parlava del Brexit, de la burocràcia, del pas del temps i la condició humana entre d’altres, a ‘Hivern’ l’autora britànica se centra més en la família, en l’evolució vital, però sense deixar per un sol moment de banda els problemes de la societat actual a un nivell més ampli i global. Perquè aquest és sens dubte el punt fort d’Ali Smith: la capacitat d’imbricar, d’entrellaçar els problemes de la societat amb la vida dels seus protagonistes, en una narració que, malgrat sovint és desestructurada, manté una coherència narrativa que es desplaça entre personatges per deixar, en cada salt, una proclama, una denúncia, un crit d’alerta, ja sigui sobre els refugiats, la brutalitat a les presons i l’escenari en el que desfilen les nostres vides reals o artificioses.
I, en aquest llibre que, tot i ser de ficció no aparta ni per un sol moment la mirada als temes que ens afecten, l’autora ens parla de la capacitat de la societat per canviar-la, per canviar-nos, i la voluntat de fer-ho. I és així, com arran d’un protesta, Ali Smith escriu que «els manifestants consideren que el seu objectiu és despertar als que dormen. Consideren que els milions de persones que no veuen el perill són cegues com ratpenats o com exploradors d’una regió pilar a punt de cometre l’error d’ajeure’s a dormir a la neu». «Tanca els ulls i ets morta».
L’habilitat d’Ali Smith rau, principalment, en un fet clau i difícilment igualable: l’habilitat per escriure una novel·la on, per una banda, desplegui el seu estil irònic, mordaç, punyent per despertar estats d’ànim i sacsejar consciències de manera constant, persistent, inconformista i activa; i, per altra banda, i com qui no vol la cosa, entrellaçar tots aquests elements en una novel·la on es parlar de relacions familiars, de solitud, d’expectatives i malentesos, d’incomprensió i solitud, però sempre amb un bri d’esperança. La pròpia autora n’és conscient, a l’afirmar que «la Sophia seria la mena de personatge que triés ser, que preferís ser, un personatge en una mena de relat molt més clàssic, perfectament refinat i reconfortant, que mostrés la melancolia i alhora la brillantor de la gran simfonia de l’hivern i la bellesa de tot sota una capa de glaç».
Diu Ali Smith, parlant de Shakespeare que «és com si els personatges de l’obra visquessin al mateix món però separats un de l’altre, com si els seus mons s’haguessin desencaixat o s’haguessin desprès dels altres. Però si poguessin sortir un moment d’ells mateixos, o simplement sentir i veure el que està passant al costat de les seves orelles i dels seus ulls, veurien la mateixa obra on són tots, el mateix món, i s’adonarien que tots són part dels mateixa història». I, en clara analogia amb aquesta reflexió, els personatges d’aquest llibre actuen de la mateixa manera, exemplificant com el talent d’Ali Smith es posa de manifest enllaçant tots els aspectes que denuncia sense perdre de vista ni d’enfocament la naturalesa del seus personatges, uns personatges que mantenen clarament identificables les diferències entre ells i en els que cada fragment ens ajuda a aprofundir en els seus caràcters.
El llibre que ha escrit Ali Smith teixeix, en les seves múltiples formes i aproximacions, un escenari sobre el qual desplegar la seva critica cap a una societat plena de fantasmes (tal vegada com el cap sense cos amb el que s’inicia el llibre) i de renúncies, volgudes o no, de veritats (algunes callades), però que amb l’estil ràpid, àcid irònic i analític de l’autora, se’ns mostra vitalment disconforme i reivindicativa.
Diu Ali Smith, sobre el Nadal, que «és en aquest punt especial de l’any en què malgrat el fred i la manca de llum ens reforcem i oferim hospitalitat i bona voluntat i la donem als altres, un luxe en un món que està en contra de tots dos sentiments». La novel·la que ha escrit Ali Smith encaixa de ple en aquesta definició i, malgrat viure en un món que malda per aconseguir que l’individualisme prevalgui per sobre la humanitat, la seva novel·la és una crida, també a nosaltres, de que l’hivern existeix, però no deixa de ser l’avantsala d’un renaixement que prendrà forma a la Primavera. N’estarem pendents.
