D’un temps ençà, l’interès en la literatura del jo ha anat creixent i han aparegut noves veus que, cercant dins d’un mateix, ja sigui en els records, ja sigui en les reflexions, han creat un espai literari on donar sortida a narracions basades en les pròpia vida, les pròpies vivències.
És probable que Karl Ove Knausgård sigui un dels exemples més clars i potents d’aquest tipus de literatura, convertint en art aquesta manera de narrar, des de la simplicitat, des de la quotidianitat, des de la proximitat, des dels paral·lelismes vitals amb qualsevol lector que s’aventuri a la lectura de la seva obra. I també és cert que la possibilitat de fer-ho a partir d’un absolut anonimat (ja esvaït per sempre després de la publicació de la seva obra) i amb la contundència i detall mostrades al llarg les aproximadament 3.500 pàgines d’aquesta autobiografia, li permet realitzar una exploració completa sobre la seva pròpia vida, sense filtres ni limitacions, sense intentar acontentar ningú més llevat d’ell mateix i la seva pròpia exigència i ambició.
Amb el títol prou polèmic de La meva lluita, igual que l’obra més coneguda de Hitler, Knausgård emprèn un viatge introspectiu inacabable, immens, descendint al pou on descansen, de manera intranquil·la i esvalotada, els seus records, i on malden per sobresortir de la foscor i dificultats d’una experiència vital no sempre fàcil ni plàcida, a causa d’una vida envoltada de problemes familiars: amb un pare maltractador, contundent i d’una duresa i fredor anímica que conforma una distància emocional insalvable amb el propi autor, però també una dona amb qui la relació se sustenta principalment per la necessitat de cuidar uns fills que estima, però que alhora li suposen, en ocasions, una càrrega difícil de suportar, ja que no compensen els temps que li és manllevat i que el distreuen de la seva gran passió, la literatura.
En La meva lluita, obra estructurada en sis volums en ordre no sempre cronològic, però sí coherent, Knausgård salta entre les diferents èpoques de la seva vida i tracta els elements clau que han conformat la seva experiència: la seva passió per la literatura, la complicada relació amb el seu pare, el seu desafiament envers ell mateix, la seva lluita entre la vida que desitja i la que sembla forçat a tenir (sovint a causa de les seves pròpies mancances); una pugna continuada entre la feblesa que s’amaga sota quantitat d’escenes quotidianes que l’impedeixen deixar aflorar la seva pròpia personalitat i el seu propi talent, les seves reflexions, els seus anhels, el seu propi jo.
I en aquesta tibantor pròpia de qui vol fer quelcom gran a la vida, però a la vegada ha de viure el dia a dia amb les seves petites rutines i obligacions, l’autor noruec s’enfronta amb la seva pròpia lluita, la ‘meva lluita’, una lluita contra ell mateix, amb tota la complexitat emocional de qui és conscient que tot combat deixa cadàvers pel camí, de qui sap que quan entres en una batalla no en surts del tot il·lès i que, també en aquest cas, hi deixarà com a víctimes les persones que més estima, o amb qui més relació té. Perquè aquí rau la vertadera lluita i, ploma en mà, l’autor decideix que sí, que ens ho ha d’explicar, que ha de treure de dins la seva experiència per redimir-se o per, tan sols, fer allò que el cor li demana. I ho fa amb tota la contundència de la qual és capaç, sense eufemismes ni contencions, deixant que els instints més bàsics, més genuïns, més primaris, brollin de dins seu i ens arrosseguin a les seves pròpies misèries. Seguir els dictàmens dels instints no sempre és fàcil; fer-ho sense conseqüències, il·lusori. El resultat n’és un clar exemple.
L’èxit de Knausgård no es basa en el fet que tingui una vida interessant i explicar-la als lectors, rau principalment en fer que una vida en aparença normal sigui propera a qualsevol lector. Partint d’una vida que, en aparença, no té res d’excepcional, l’autor noruec opta per aprofundir en els més mínims detalls, en aquelles petites coses que conformen no ja la vida sinó tan sols el dia a dia, per elevar-se i construir a partir d’altes dosis de quotidianitat una vida que als nostres ulls esdevé interessant, no només pel que explica, sinó pel que transmet, pel que reflexiona, perquè en aquesta vida normal i comú de la qual és testimoni i en part víctima, es despulla totalment per mostrar fins a quin punt la nostra fragilitat és palpable, es manifesta, ens repta i desafia de manera contínua i ens sotmet al terreny quotidià en el qual lliurarem la nostra pròpia lluita. Perquè, en el fons, ell sap que aquesta és la veritable lluita: la que lliurem contra els nostres sentiments, les nostres voluntats i els nostres desitjos. En definitiva, una lluita contra nosaltres mateixos.
