Vivim en una societat altament envoltada de tecnologia i desorbitadament influenciable. I les empreses en són planament conscients. I ho utilitzen, ens utilitzen, per aconseguir els seus propòsits. I els ho deixem fer, sense ser-ne conscients. O tal vegada essent-ne.
Ingrid Guardiola, coneixedora de la nostra realitat, tracta aquest tema de forma clara i didàctica, presentant de manera diàfana els reptes que tenim respecte el món que ens ocupa. Així ho exposa destacadament en el títol i subtítols del llibre L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície, ja que, degut als avenços tecnològics, la nostra realitat ja no només queda delimitada pel nostre entorn físic més proper, sinó que tot el món és ara la nostra frontera, el nostre aparador, la nostra interfície amb el realitat.
Amb la voluntat d’exposar i definir aquest marc convivencial entre nosaltres i la realitat que ens envolta, i per tal de posar-nos en context, la autora ens fa un retrat retrospectiu de com les imatges han estat utilitzades al llarg de la història amb diferents propòsits, passant des d’una finalitat purament documental a un objectiu clarament intencionat. I aquest fet, tot i que ha anat creixent de manera desmesurada en les últimes dècades, ha arribat al seu zenit en els nostres dies, atès que les càmeres a partir de les quals compartim la nostra realitat amb la resta del món són amb nosaltres de manera contínua a través dels telèfons mòbils. I, amb aquesta facilitat d’ús, captem i enregistrem la nostra vida, i la compartim, i l’exposem sense pensar què en poden fer, d’aquelles imatges, les empreses que, generosament i desinteressada, les emmagatzemen per a nosaltres. Suposadament per a nosaltres.
A L’ull i la navalla, i per tal d’exposar aquesta realitat de manera entenedora i accessible, l’autora posa exemples de com Facebook i altres empreses utilitzen les nostres dades per als seus propòsits. Però no només centra la mirada en elles a l’hora de fer-ne denúncia, sinó també en tots nosaltres, ja que sense la nostra contribució tot això no seria possible. I és evident que la tecnologia ha alterat la manera d’interactuar entre nosaltres; de vegades, ho ha fet d’una manera interessadament orientada per part de les empreses, d’altres per la nostra pròpia inèrcia emocional, que cerca un reconeixement a allò que som, a allò que fem, a allò que experimentem. Perquè ja no es tracta de viure o gaudir d’experiències, ara es tracta de compartir-les, de donar-les a conèixer, ja no tal com han succeït, sinó de manera alterada, modificada, mostrant una “realitat” molt diferent a l’experimentada. Així, ja no es tracta de captar un moment, sinó que es tracta de modificar-lo per donar-li un caràcter excepcional, únic, irrepetible, perfecte, fins i tot envejable, i així obtenir-ne no ja la satisfacció pròpia del seu record, sinó un reconeixement públic, l’admiració social; convertim la nostra vida real en una versió fictícia, alterada (i millorada), per situar-nos a nosaltres mateixos en un aparador sotmès de manera constant a un judici popular, on importa més el que diguin d’una situació o experiència que haver-ne format part.
En una època com l’actual, on sembla que la velocitat amb la qual el món avança és inabastable, vivim a contrarellotge i amb la sempre present sensació que no podem perdre ni un segon de la nostra vida perquè correm el risc de quedar-nos enrere, de perdre’ns experiències, vivències i moments. I per combatre-ho els captem, i els compartim, i els exposem, per deixar constància i fer palès que han existit, tot i que tal vegada no els hem “viscut”, massa pendents de publicar-los, de donar-los a conèixer, de mostrar-los amb la seva millor cara malgrat que potser no és la real. I així eliminem el nostre univers i el substituïm per un de millorat, entrant en un bucle competitiu alimentat per un món que enlloc d’esperar-nos per obrir-nos possibilitats sembla que ens apressi i ens culpi per haver-ne descartat les alternatives.
S’agraeix la publicació d’aquest llibre, ja que ens permet posar una distància necessària i aconsellable amb el nostre entorn, convertint la interfície entre nosaltres i el món en quelcom que puguem avaluar i així actuar en conseqüència. Cal desafiar tant les empreses interessades com a nosaltres mateixos, lluitar per recuperar el control d’unes vides que ja no semblen nostres. I, tal vegada, arribar fins i tot a l’extrem que proposa la pròpia autora a l’afirmar que “al final, l’autèntica revolució, serà callar a les xarxes”.
