Crec poder afirmar, sense anar gaire errat, que la Vivian Gornick és un referent per a molts escriptors que, partint de narracions estretament vinculades a la seva biografia, són capaços de transmetre idees i reflexions que desborden la història personal fins a convertir-la en quelcom quasi universal ja que les anècdotes i vivències de l’autora es converteixen en una sèrie de records on tots ens hi podem sentir identificats o, si més no, on tots hi podem tenir cabuda atès que ens interpel·len d’una manera o altra.
Així, tal i com l’autora novaiorquesa ens té acostumats, en aquest conjunt de relats, Gornick connecta amb els seus records del passat per construir a partir d’ells una sèrie de reflexions sobre la vida i les relacions, no només entre persones, sinó també amb l’entorn, amb les ciutats i amb la societat. En aquesta recopilació d’assajos que l’autora va escriure durant la dècada dels noranta, ens retrata novament el sentiment i la pulsió d’una societat sotmesa a canvis i a un cert encotillament en què la autora s’hi rebel·la i desafia, manifestant ja des de sempre el seu esperit activista i inconformista.
Al llarg dels set assajos que conformen aquest llibre, l’autora explora la condició humana en les seves diferents vessants, i en cadascun d’ells tracta un tema diferent, malgrat que vinculats tots ells pel fil sempre existent de l’emoció i els sentiments i aportant sempre una mirada feminista que ja des de jove reivindicava. Així ho exposa afirmant que “si partia del que el feminisme m’havia fet veure, no trigaria a entendre’m. Quan m’entengués a mi mateixa ho entendria tot. Viure, llavors, era bonic. Tenia la introspecció i tenia la companyia. Era el centre de la meva pròpia experiència”. Amb aquest esperit i amb aquesta actitud, Gornick es descobria a si mateixa a través del feminisme, en una onada de reivindicacions que emergia i creixia a cavall entre els anys seixanta i setanta, afirmant que “viure aquella revolució quan començava, a principis dels setanta, era una meravella. Cap “t’estimo” li arribava a la sola de les sabates. No hi havia cap altre lloc on ser, excepte amb les altres. En aquella època, totes nosaltres vivíem en l’abraçada lliure del feminisme”.
Amb aquesta contundència que trobem en el primer dels assajos comença el llibre que, sense deixar de banda la mirada sempre feminista de l’autora, tractarà diferents aspectes de la condició humana a través de les seves experiències vitals, ja sigui parlant de la diferència de classes en una de les seves primeres feines com a cambrera i la passió inherent als primers amors, com també sobre la necessitat de sentir-se integrada i compresa quan les inseguretats afloren. Y l’admiració, que neix cap aquelles persones que brillen amb llum pròpia, que tenen quelcom que les fa diferents, i es converteixen en un mirall on s’hi reflecteixen els nostres desitjos, però també les nostres mancances.
Al llarg d’aquesta col·lecció d’assajos, l’autora tracta diferents temes que ens defineixen i ens formen com a persones, com la comunicació i les converses que mantenim amb aquells per qui sentim afinitats, i com aquests lligams emocionals sovint s’afebleixen fins trencar-se, posant fi a una relació de parella i al futur comú que s’hi va teixir perquè “quan els caràcters són similars, la conversa no perd gairebé mai la seva fluïdesa lliure i despreocupada. Quan no hi ha similitud de caràcters, sempre es trepitja en terreny pantanós. Els caràcters similars funcionen com els engranatges. La idea no és complicada però l’encaix ha de ser perfecte. No aproximat: perfecte. Si no, els engranatges no giren”.
I, com no pot ser d’altra manera, l’autora culmina el llibre amb un assaig on la ciutat de Nova York pren un protagonisme principal. Tal i com ja va fer a ‘Vincles ferotges’ o ‘La dona singular i la ciutat’, l’autora centra la mirada en les petites anècdotes i vides en aparença anodines que conformen, en conjunt, la vida de la ciutat i impulsen amb les seves petites vivències la vida de la gran ciutat, el batec amb el qual s’imposa el seu ritme accelerat, però mai mancat d’un encant que no deixa de ser el dels seus propis habitants.
Amb aquest recull d’assajos, Vivian Gornick torna a demostrar la seva qualitat a l’hora d’explorar i analitzar la condició humana perquè la seva visió de la societat és àmpliament calidoscòpica i, partint de la seva biografia ens l’ofereix i la disgrega perquè cadascun dels lectors puguem sentir que formem part també del món que entre tots compartim.
Diu la Vivian Gornick que “Tinc ganes de les frases que els surten del cap. És la conversa entre nosaltres el que em fa estimar-los. Responent a la forma de les seves frases, les meves creixen i s’alliberen (…) Res em fa més viva i en el món que el so de la meva ment en marxa en presència d’algú receptiu”. Això mateix ens passa als lectors quan llegim la Gornick; ella ens desperta reflexions que ens ajuden a conèixer millor, no només la societat, sinó també a nosaltres mateixos.
