La fiabilitat de la memòria i la veracitat dels records. La descoberta d’un mateix, a través de les pròpies vivències, però també gràcies a la revisió contínua sobre qui érem i qui som ara. Perquè, fins a quin punt els nostres records sobre el passat s’ajusten al que realment vàrem viure, explorar o experimentar? Podem creure realment que allò que recordem concorda amb el que va succeir? Podem veure’ns en els records, sentir-nos-hi reflectits i contraposar aquella visió del que prevèiem ser en un futur amb qui realment som ara i afirmar sense dubtar que venim d’aquella mateixa persona? I què succeeix amb aquells records desagradables, que ens fereixen, i que ens ferien també abans? Com ens van afectar en qui som ara i com els recordem?
Aquests són alguns dels temes que Siri Hustvedt estableix com a pilars centrals d’aquesta novel·la, una obra que es mou entre la narrativa i l’assaig, entre la ficció i una suposada autobiografia que mai sabrem fins a quin punt s’ajusta a la realitat, atès que intuïm que les coincidències no van gaire més enllà de les inicials del nom que comparteixen l’autora i de certs paral·lelismes vitals. Però si els suposats trets autobiogràfics són certs o no és irrellevant. No només perquè no sabem quina és la dosi de veritat que hi conté, sinó també perquè aquesta novel·la és molt més que això, és un relat que es mou en tres eixos principals: la memòria, la ficció i la metaliteratura.
Així, a partir de la troballa d’un diari personal escrit en la seva joventut, la protagonista S.H. recorda i redescobreix el seu passat, cosa que la porta a qüestionar-se fins a quin punt allò que recorda coincideix amb les sensacions que tenia en aquell moment. O a la inversa, atès que els records són sempre volàtils, sempre canviants, d’una certesa qüestionable que varia a cada moment, puix que permanentment ens trobem modificant-los, alterant-los, buidant-los d’un contingut per omplir-los d’un de nou, no sempre verídic, no sempre real ni tampoc precís.
En un exercici literari on l’autora interpel·la directament el lector, i mentre ens narra la vida de S.H. en les seves primeres vivències a la ciutat de Nova York després d’haver deixat la seva Minnesota natal, Siri Hustvedt construeix un relat que parla de la il·lusió de les primeres experiències vitals fora de casa, en un intent d’obrir-se camí en el món literari escrivint la que seria la seva primera novel·la. Hustvedt aprofita aquestes pàgines, també, per demostrar novament la seva consciència social i el seu activisme feminista, que aquí pren forma de lluita, però també de pors que combat mitjançant un alt component de sororitat amb aquelles altres dones en qui troba suport. Dones de caràcter fort i combatiu, en les quals la protagonista de l’obra troba un refugi des d’on protegir la seva amenaçada personalitat en permanent formació. Així, la narració es bifurca en diferents línies narratives, traçant diferents camins convergents on parla de la novel·la que vol escriure, de les seves experiències vitals en relació amb els homes i els rols de masculinitat i de com tot aquests elements encaixen amb els records que ara té del que va succeir.
D’aquesta manera, la història narrada tracta diferents aspectes que conformen la personalitat de la protagonista, i en els seus records trobem una mescla entre la il·lusió i la por, entre l’esperança i el temor, entre la desconfiança i el recer. I, enmig de tot plegat i com a element observador, la memòria i la seva fiabilitat. Perquè la autora incideix de manera clara en aquest aspecte, en com els records són alterats pel nostre present, en com la nostra memòria oblida, però alhora farceix, certes parts del nostre passat que s’han anat desdibuixant i deformant mentre prenen noves formes i nous significats a cada pensada, a cada moment que hi tornem a connectar. Perquè l’obra que ens ocupa parla molt sobre aquest aspecte, i estableix un diàleg constant entre el nostre jo actual i el nostre jo passat, i ens estimula i repta a discernir, a jutjar, a revisar, quant hi ha de veritat en allò que recordem, i quant d’allò que esperàvem de nosaltres mateixos en el nostre passat hem assolit al llarg de la vida.
Records del futur conté una gran dosi de complexitat, pel que tracta i per com ho tracta Hustvedt, perquè la capacitat d’anàlisi sobre la condició humana que l’autora ha analitzat en diversos assajos apareix aquí com un element que tot ho engloba, i construeix un relat que, a cavall de ficció i assaig, ens planteja grans preguntes sobre qui realment som.
