Hi ha certes històries que, per tràgiques i colpidores, ens commouen. N’hi ha d’altres que destaquen pel seu estil, pel seu atreviment en enfocar d’una manera inusual la història que ens vol transmetre. Aquesta apassionant novel·la d‘Ignacy Karpowicz engloba ambdues coses, i abraça al lector i l’embarca en una història de tragèdia i de guerra, d’odi i crueltat, d’il·lusió i desesperança, d’amors impossibles i també de les passions que marquen les relacions sentimentals i familiars.
La posada en escena inicial ens situa en una carretera perduda enmig del no res entre Polònia i Bielorússia, on el jove i exitós dramaturg Igor Grycowsky s’hi troba de cop aturat a causa d’una averia en el seu cotxe. El troba Sońka, una dona gran que viu en condicions humils i austeres, qui li ofereix ajuda acollint-lo a casa seva. La trobada entre els dos fa que Sońka li expliqui la seva vida, una vida difícil, dura, a cavall entre l’amor i la tragèdia, entre la il·lusió i la tristor, el desig i la desesperança, i una passió, desbocada i no sempre corresposta ni acceptada, però que és la causa d’una felicitat que, en veu de la pròpia Sońka, «em feia esclatar com la respiració d’una granota inflada, sobreeixia de mi, corria cap als camps i els prats, corria cap al bosc i sota la flassada». També una guerra, que aniquila la terra per on passa, que tot ho destrossa, la zona, la vida i les il·lusions.
La vida de Sońka captiva d’entrada al jove Igor, i veu en ella tots els elements idonis per fer-ne una adaptació teatral. Perquè en la vida de Sońka hi ha tot el què una vida pot contenir, i el teatre és el mitjà idoni per representar-la. D’aquesta manera, i aquest és un punt meritós de l’autor, la narració transcorre entre la vida que relata Sońka i la seva adaptació teatral que és narrada a la vegada pel propi Igor, mesclant ambdues realitats, si és que així se’n pot dir, aconseguint d’aquesta manera posar un punt de distància respecte la duresa de la història narrada; una pausa necessària per agafar aire abans de la següent escomesa, per poder respirar, però sense perdre’n ni per un moment l’emoció del relat i el seu impacte.
Trobem d’aquesta manera un exercici narratiu que destaca per juxtaposar els records de la Sońka mentre es relata la seva posada en escena, confluint present i passat, realitat i ficció, perquè no sabem del cert la veracitat de la narració, què hi ha de fidedigne i què d’afegit, què se cenyeix a allò succeït amb allò que Igor, el dramaturg, hi posa de la seva part. Perquè, tal i com es planteja el propi autor, «potser, en l’enfrontament entre la narració i la història, la veritat sempre n’acaba sortint malparada?». És més que possible, però, de fet, això és el de menys si la història que narra és creïble, si ho són els sentiments que afloren, si el relat ens colpeix perquè el sentim proper doncs les emocions que n’emanen ens impacten i ens commouen.
El llibre que ha escrit Kaporwicz ens narra una tragèdia dura i emotiva, on la guerra deixa empremta en les vides dels qui, per atzar o per infortuni, s’hi veuen immerses, víctimes de les atrocitats que marquen el seu pas. Perquè no només parlem dels qui moren en la guerra, sinó també dels qui resten i malden per sobreviure enmig d’incerteses i neguits, d’abusos i humiliacions per part d’estranys o dels propis, d’actes comesos enmig d’un secretisme sabent-ne que no seran entesos, i seguir endavant amb les decisions preses malgrat el pes que suposa viure acompanyat d’una mentida que, tal com diu l’autor, «se t’enganxa com una teranyina, et pren la llibertat i -sobretot- et condemna a la soledat».
Però, enmig de la tragèdia narrada, del dolor i la tristesa, de l’horror i la crueltat, de les famílies esberlades per decisions preses, de les humiliacions i els abusos i les vides trencades quan tot just eren a mig fer, l’autor destaca per fer-ne d’aquesta història una narració on sobresurt la bellesa pel seu estil, un estil poètic i commovedor, que ens arriba ben endins i que ens fa vibrar amb un relat que ens trasbalsa per dur, per trist, que ens esquinça per dins, però on preval l’amor, que tot ho pot, fins i tot per sobre l’odi que, davant l’amor, «s’enfonsa com un gra de sorra a l’aigua» i que l’autor deixa que impregni la narració permetent-nos gaudir de la seva delicadesa, contagiant-nos amb la mateixa passió amb la que Igor descobreix que aquesta història mereix ser representada. I també llegida.
