L’altre dia llegia un article burlesc sobre els independentistes a El Mundo. Un article que feia mofa dels orígens catalans, dels motius independentistes i de l’orgull de ser català.
L’autor potser hauria de llegir les magnífiques línies de Jofre Llombart i entendria alguns dels motius pels quals cada dia hi ha més catalans que estan farts d’aguantar Espanya. Realment em pregunto per què alguns n’estan tan orgullosos, d’Espanya.
Espanya és un país que titlla de rebel i sediciós el Govern català quan no acata les sentències del Tribunal Constitucional (TC), però que es fa el desentès quan ell mateix no compleix les ja 34 sentències favorables del TC a Catalunya.
Espanya és un país la justícia del qual està molt qüestionada inclús en l’àmbit internacional. Un informe de 2016 del Parlament Europeu sobre l’aplicació de la llei a Europa situa Espanya com el més incomplidor en executar les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Alhora, també a nivell internacional hi ha la visió que Espanya no té independència judicial, i així ho afirmen els informes de la Comissió Europea, del World Economic Forum i de Transparència Internacional.
Espanya és un país que no jutja els corruptes i defraudadors, sinó que els blanqueja el diner negre a través de barates amnisties fiscals.
Espanya és un país on titllar de nazi o feixista a algú és habitual fins i tot en boca de la classe política, i no és penat; on sí que es jutja la llibertat d’expressió amb l’exhibició d’estelades, però no amb banderes franquistes.
Espanya és un país que, 40 anys després de la dictadura, manté una Fundació Francisco Franco que rep 150.000 euros anuals de fons públics. És impensable que a Alemanya existeixi una fundació anomenada Adolf Hitler o a Itàlia una fundació Benito Mussolini. Però Espanya sí que té la Fundació Franco mentre es vanta que el món els admira per la transició que van fer.
Espanya és un país que manté viu el pacte del concordat amb l’Església Catòlica, promogut per Mussolini i signat per Franco. Un pacte que permet que en un país laic l’Església rebi fons públics i pugui influenciar en molts àmbits, com l’educatiu.
Espanya és un país que augmenta el pressupost de la casa Reial en temps de crisis, i ha d’escoltar el Rei donar discursos d’ànims pels temps difícils a la població.
Espanya és un país que al segle XXI aprova la polèmica llei mordassa per fer callar el poble.
Espanya és un país que amenaça públicament amb l’ús de la força i l’exèrcit contra la població i representants que volen utilitzar la democràcia i les urnes per evolucionar com a societat.
La llista és interminable, i el més trist és que tampoc hi ha resposta en la gran oposició, aquella que en període d’eleccions diu que és l’únic canvi possible a Espanya, però que la resta de l’any calla. I també calla quan la vicepresidenta del Gobierno diu que el diàleg amb Catalunya ha acabat i que a partir d’ara la Generalitat ja no és la interlocutora del poble català. El silenci de l’oposició parla per si sol.
Tot plegat fa que molts no ens sentim gens orgullosos d’Espanya i vulguem una República Catalana Independent.
