Ser independent o proclamar que un és independent està de moda. És com dir, jo sóc rebel, jo em sollevo, sóc un contestatari, com l’adolescent que desafia els pares. Aquesta és una independència de “postureig”, de boca—amb la boca petita, és clar,— com aquell anunci d’una coneguda marca de pernil en la que un púber indòmit s’enfronta als seus pares amb vehemència i al mostrar-li un tall de l’ibèric, el pubescent desisteix en la seva actitud i canvia el seu incomformisme per una submissió complaent immediata mentre assaboreix la peça. D’independentisme n’hi ha de molts tipus, està l’independentisme de cor i sentiment, d’oportunitat, l’independentisme per motius econòmics, mediàtic, màgic, ambigu, fals i l’anti-independentisme. Tots ells, i sobretot aquest últim, són formes derivades i que s’alimenten del tema candent a Catalunya. Però, hi ha una altra forma que no entra en conflicte, ni menysprea, ni nega ni s’oposa la existència i presència del fenomen de moda, sinó que refusa la possibilitat d’independitzar-se. Ara bé, reconeix la voluntat d’una majoria que ho vol fer i dóna suport a la possibilitat de dur a terme un referèndum. En aquest plebiscit, la seva opció serà votar amb un no. I aquest “no” valdrà com el “sí”, és més, si els “sí” guanyen la consulta, la compareixença dels “no” donaran testimoni de la democràcia exercida i validaran el resultat, és una obvietat el fet de que guanyi una opció implica que perdi l’altre, tot i que sigui per la mínima, per un vot, el proverbi xinès diu que tan sols un gra d’arròs pot fer inclinar la balança cap a un costat o l’altre. Molt dels partidaris del “no” s’escuden darrera de clàusules contemplades dintre del marc de la legalitat espanyola i es perden en discursos i tecnicismes de lleis i s’obliden de la base democràtica del sistema: la gent. I, certament, jo em deixaria estar de romanços i cridaria als seus votants i els partidaris del “no” a la participació massiva a les urnes per tal de guanyar perquè s’arrisquen a perdre ofegats en el seu lema “és il·legal”. No hi entraré en aquests termes, perquè no hi tinc competències per determinar què és i què no és il·legal. Ara bé, si la meva opció estigués amenaçada, jo sortiria a defensar-la. L’independentisme exhibeix orgullós la seva pluralitat, la seva transversalitat i no tanca cap porta, sinó que no s’esgota en la crida d’eixamplar els seus adeptes i de captar-ne més; el més intel·ligent per part del “no” seria fer el mateix. Els banderers del “no” són gats vells, ja els coneixem, però ai! n’hi ha que s’han de fer gonfa-NO-ners encara o, si més no, trencar amb l’ambigüitat que els envolta i que atabala els votants. Si no tenen cura d’aquests, si no són prou clars, si no expressen de manera oberta i planera què volen, aniran mal dades per tots. La por a manifestar una negativa a propòsit d’un país català independent els ha obligat a accionar un camuflatge feroç respecte al tema del procés constituent per por a perdre votants, però tanta amfibòlia els farà perdre tants com els que creu retenir amb aquesta iniqua estratagema. Potser es sorprendrien de l’acollida per part de l’electorat davant la possibilitat de votar un “no” a la independència des d’una organització política progressista. I és que els hi ha que són d’esquerres i que no volen la independència, que votar sí, i tant! votar sempre; però que ja n’hi ha prous vedrunes i fronteres que ens separen com per anar construint una més. N’hi ha que volen un “no” d’esquerres, un “no” que estigui a favor de polítiques socials, que sigui solidari, igualitari i tan identitari com el “sí” que esclata a cada diada. Volen un “no” que els representi sense por i que s’enorgulleixi de ser, que no s’amagui, un “no” que estigui contaminat amb sutges rancis de la dreta, un “no” que defugi del conservadorisme, de privilegis, un “no” altruista per tots aquells que volen un canvi, però que aquest no sigui exclusiu. Faig una crida, doncs, a les forces que es diuen d’esquerres i tenen un projecte de canvi i millora ampli, unionista i inclusiu per a que lluitin pel seu projecte del “no”. Tal com hi ha una dreta pel “sí”, cal una esquerra del “no”. Cal que els “no” també es sumin en aquest referèndum. Arrisqueu-vos, manifesteu-vos i lluïu la vostra opció i que el “si” i els “no” es retrobin a les urnes. Sort!
