[Llegiu-ne la versió alemanya original clicant aquí.]
Confio en la comprensió dels meus lectors si torno a escriure sobre la justícia espanyola, sobre una institució aparentment tan democràtica i tan independent, que està arruïnant ràpidament i de soca-rel la seva anomenada.
L’alliberament d’una part dels polítics catalans empresonats (a canvi d’una sucosa caució de 100.000 €) pot ser, per a estrangers de bona fe, una possible prova que jo segurament exagero, i que tot plegat no és pas tan negre. Gran error. L’excarceració només deixa sense efectes la presó preventiva, però les querelles segueixen el seu curs i la possibilitat de llargues penes de presó (tant per als que encara són a la presó, com per als que n’han sortit) segueix intacta. Amb aquesta mesura a mitges, però –expressió de revenja contra els principals responsables de l’èxit del referèndum–, les autoritats espanyoles no podran evitar la penosa situació que, abans de les eleccions del 21 de desembre, hi haurà candidats a la presó com en una vulgar “república bananera”.
Resumim ràpidament només quatre punts de les “llibertats” que s’ha permès la maquinària judicial espanyola en ben poques setmanes.
1. Els dos activistes catalans Jordi Sánchez i Jordi Cuixart (que ja s’han fet internacionalment cèlebres com “els dos Jordis”, i que segueixen tancats) van ser empresonats a causa d’una acusació de sedició que és insostenible com demostra, ben al contrari, un vídeo. En aquest es veu com els dos Jordis intenten de temperar els indignats ciutadans i permeten la sortida de la policia paramilitar espanyola que havia irromput en el ministeri d’economia català.
2. Els membres del govern català van ser acusats de rebel·lió, basant-se en un article del codi penal que en el seu dia va ser redactat pensant en l’aixecament militar del 1936 i l’avortat ‘putsch’ del febrer de 1981. Com ja vaig escriure anteriorment, l’acusació només té sentit si es consideren les paperetes de votació com a perilloses armes.
3. L’acusació addicional per malversació de fons públics (que es van usar per al referèndum) no és sols absurda pel fet que consulta popular i malversació són conceptes que, en aquest context s’exclouen mútuament, sinó també si hom té en compte que des del 2015 les finances catalanes les controla el ministre d’Hisenda espanyol.
4. Els ministres catalans també estan acusats d’exhortació a la sedició. Per a això, però, s’hauria de demostrar que haguessin donat instruccions concretes per impedir el funcionament normal de l’Estat espanyol. I això no ha passat mai.
¿I com no podem meravellar-nos, si la justícia treballa amb tan pocs miraments, que el govern també “interpreti” les pròpies lleis com li vingui de gust, i que s’agafi l’ominós article 155 com una “carta blanca” que li permet tot, encara que no sigui així de cap manera?
El primer ministre Rajoy opina que amb el 155 la normalitat ha tornat a Catalunya. Encara que d’aquest cantó ja n’hem sentit de totes, hom s’admira una vegada més de tanta falsedat. L’administració catalana està gairebé paralitzada, perquè per a cada decisió, inclosa la del més humil cap de secció, s’ha de demanar el permís de Madrid, que sovint fins i tot vol dir anar-hi a costa dels contribuents.
El col·lectiu de juristes “Servidors públics de Catalunya” ha publicat un estudi en el qual es recullen (i se seguiran recollint) els molts danys que ocasiona la intervenció a la administració catalana. Entre altres coses, hi ha aturats 92 contractes oficials; centenars d’associacions socials no poden rebre les subvencions que ja havien estat aprovades, i que ara falten per a ajudes als lloguers, als discapacitats i a les famílies necessitades; 70 propostes de llei al Parlament no poden ser enllestides. A més, s’han tancat les oficines de la Generalitat a l’estranger (menys la de Brussel·les) que fins ara havien representat a l’estranger els interessos de les empreses catalanes amb notable èxit. També s’ha prohibit a l’administració del port de Barcelona que obri missions comercials a l’estranger. A això s’hi afegeix (i per als catalans això no és cap petitesa insignificant) que tots els documents administratius per als comissaris interventors ja no es poden escriure en català, sinó que s’han de redactar en castellà directament o traduir-ho, cosa que reporta més costos. Aquesta és, doncs, la “normalitat” que tant celebra el primer ministre espanyol.
La democràcia sofreix a Espanya un revés rere l’altre. I les institucions europees es comporten com els tres cèlebres micos xinesos: no veure res, no escoltar res, no dir res, encara que les aparentment necessàries “necessitats polítiques” representin una traïció als principis i als valors de la Unió.
