El 7 de juny de 2005, un any abans de la convocatòria electoral al Parlament de Catalunya, es va presentar a Barcelona un manifest titulat «Per la creació d’un nou partit polític a Catalunya». Alguns dels signants d’aquell document eren Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras i Arcadi Espada entre d’altres membres coneguts de la cultura i de l’esfera pública catalana. Els signants es manifestaven molt crítics amb els cinc partits presents al Parlament de Catalunya i els acusaven de no donar sortida a certes reivindicacions socials. Carregaven fortament contra el nacionalisme català i d’alguna manera o altra acusaven l’espanyolisme institucional de fer-l’hi el joc. tot plegat tenia un marcat to identitari i populista. En especial feien èmfasi en posar de manifest que el model lingüístic d’immersió lingüística no donava resposta a les necessitats reals de les persones i el titllaven d’injust i discriminatori envers els castellanoparlants.
Així doncs, immersos de ple en un debat estatutari que començava a posar damunt la taula de la institució catalana temes molt incòmodes sobre els drets nacionals de Catalunya, es va generar el caldo de cultiu perfecte del que s’aprofitava l’espanyolisme -emmascarat de fons ideològic populista que pretenia “solucionar els problemes reals de la gent”- per impulsar aquesta campanya. En realitat, el discurs, anava directe a atacar en la línia de flotació del PSC, un partit heterogeni de fortes conviccions catalanistes que també tenia entre les seves files tan a quadres com a votants d’esquerres però amb un profund sentiment espanyolista.
Es creà la plataforma “Ciudadanos de Catalunya” dedicada a fer xerrades a diferents llocs del territori per explicar els fonaments del Manifest i, finalment, el quatre de març del 2006, a set mesos de les eleccions, es va fer la presentació del nou partit polític “Ciutadans, partido de la ciutadania” al teatre Tívoli de Barcelona. Més de tres-cents cinquanta delegats van participar-hi. Provinents de les cinquanta grups locals i sectorials de la plataforma. En fou escollit President Albert Rivera i secretari general Antonio Robles. Rivera, un joveníssim advocat de 26 anys ex treballador de LaCaixa i amb algun reconeixement com a bon orador a la universitat.
Algunes filtracions han apuntat a que certs sectors de la burgesia catalana foren dels principals finançadors de la maniobra de la creació del nou espai polític. En concret la família Balañà, propietaris d’una important i històrica cadena de cinemes i amos de la plaça de toros “La Monumental” de Barcelona, sortien a les travesses com un dels principals aportadors a la causa. No en va, anys més tard, davant d’una proposició de llei del Parlament per l’abolició de les corrides de toros a Catalunya, Ciutadans en feu una campanya contrària molt ampul·losa.
Rivera, que es presentà per primer cop a les eleccions amb un cartell on se’l veia a ell despullat -per intentar demostrar que no tenien res amagat- ha tingut un discurs erràtic pel que fa a la ideologia. Al cap de poc temps ja l’hi sortien casos de corrupció a càrrecs municipals, val a dir-ho. Ha volgut esdevenir la punta de llança de l’íbex 35 per apuntalar el règim del 78. El frontisme i l’odi contra tot allò que sonava a catalanisme l’ha alimentat com ningú. Ha utilitzat una pàtina de modernor que més aviat feia pudor de ranci.
El dilluns passat i fruit d’una derrota sense pal·liatius a les eleccions generals del 10 de novembre -només comparable a la de UCD de Suárez- aquell jove advocat de llengua enverinada, trajos cars i discursos incendiaris va haver de sortir per potes. L’auge de l’extrema dreta explícita i un desacomplexament nacionalista espanyol del PSOE més proper a les mateixes posicions en matèria de política territorial que defensaven els de taronja han convertit a Rivera en una eina inútil pel règim. Aquell que havia estat “valent” per fer sortir els seus diputats del parlament per no haver de condemnar el franquisme, aquell que havia dit a tothom que aquí no s’ensenya el castellà -tot i que Ell va anar a escoles catalanes i em sembla que el parla prou bé-, aquell que no va tenir vergonya en presentar-se com un socialdemòcrata i mutar a neoliberal sense solució de continuïtat. Aquell que mai ha obtingut cap alcaldia al seu país. Aquell que, essent català, ha fet tot el possible per amagar-ho constantment. Aquell que, malgrat quedar primers en unes eleccions, no va ser capaç d’obtenir la presidència de la Generalitat.
En definitiva, aquell que va demostrar no tenir cap principi sabent que això el faria poc fiable però que és el que l’hi demanava l’amo. Sempre? Potser no. L’amo també l’hi demanava abstenir-se per fer possible l’últim govern Sánchez i va tenir la gosadia de desobeir-lo, això va comportar que l’hi pleguessin els seus històrics. I no era per principis que el va desobeir.
Era per pura ambició i una mala lectura del moment. Ciutadans ja no és un partit útil per qui mana, VOX i el PSOE se’n reparteixen les sobres. El PSC ja ha deixat de ser definitivament el PSC -que va morir amb el Maragallisme i ha anat radicalitzant les seves posicions des de l’aprovació del 155- i a Catalunya, Ciutadans, ja tampoc serveix de res.
Ara ja és prescindible i ja no fa cap servei. Per això, l’Alberto Carlos, ha hagut de marxar.
