Rubajoy és la bipolarització del vot únic perquè guanyi qui guanyi en aquest joc democràtic del 20-N qui guanyarà segur és Espanya, com sempre. I més mentre segueixi tenint a Catalunya amb el seu espoli sistemàtic mantenint el funcionament d’aquells des de fa anys i anys com ara alemanys i francesos fan per aguantar a Grècia dins l’euro.
Com molt bé diu un “hashtag” de twitter aquests dies, tenim un gran candidat a aquestes eleccions generals a les Corts Espanyoles de nom Rubajoy i és que la política té cicles i allà les opcions des de fa molts anys sempre en són només dos i de torns periòdics de repetició, un perillós vot únic bipolaritzat que sembla tenir dues cares quan realment només n’hi ha una: Espanya. Un gran denominador comú anomenat Espanya que els ajunta sota el seu paraigua protector independentment de dretes o esquerres i conforma aquesta amalgama PPSOE on és més que evident que la C de Catalunya no surt per enlloc.
Rajoy ja ho té fet i és més que evident, només ha de limitar-se fins al 20N a repetir aquelles frases que vol sentir la gent, parlar d’ho malament que ho han fet ZP i els socialistes, prometre sortir de la crisi i de l’atur i au, tirant milles i endavant que si obre poc la boca i no s’equivoca la majoria absoluta la té més clara que en els “gloriosos” temps de l’Aznar postcatalà a la intimitat, al Mariano ni li caldrà això.
En Rubalcaba ben poc té a fer que no sigui maquillar i intentar arreglar el millor possible el que es preveu un dels pitjors resultats pel PSOE de tots els temps, ni traient les seves vaques sagrades a pasturar per les Espanyes, míting rere míting, com han fet amb en Felipe González i amb en Guerra se’n sortiran, i ells ho saben.
I què en traurem els catalans d’aquestes eleccions si tot ja està més que fet? Doncs poc menys que el dret a la pataleta habitual, a l’enrabiada i a exercir el nostre dret democràtic del vot intentant fer sentir la nostra veu sense defallir i esperant que no passi com al 2008 quan més del 60% del vot català va caure a aquestes files del PPSOE inclosos els 25 representants socialistes que arribats a les Espanyes obliden d’on venen o potser massa bé que ho recorden i dilueixen la seva C fins al punt de fer-la desaparèixer, caldrà fer un autèntic vot NI-NI, ni PP ni PSOE per defensar els interessos catalans.
Fent un exercici de política-ficció és d’esperar que la política econòmica dels populars millori la realitzada fins ara pels socialistes (ben poc costarà de fer-ho) i comencem a baixar aquesta preocupant dada d’atur superior al 21% d’aturats existent ara mateix (pensem que un país com Itàlia només voreja el 9%). Això si, amb d’altres tipus de polítiques seves com la lingüística ja començo a tremolar i a pensar i desitjar que si ens collen massa i ens segueixen espoliant potser arribarà algun dia que els catalans passarem a l’acció com toca i podrem ser el país que tots ens mereixem i que passarem a decidir per nosaltres mateixos.
L’Imperi torna, que la Força ens acompanyi!
