Potser un dia com tots, o un bon dia

quan puc trobar un xic de felicitat

en cada humil cosa, inclosa la melangia,

en la terra humida, en el cel estrellat.

I miro el món sense por, estic enamorada

de les flors que l’hivern s’emportarà,

de la pluja, de la boira que enganxada

tapa els teulats i ens convida a somiar.

Em saluda amb un cant l’ocell que vola,

m’omple de goig un arbre despullat,

la catifa de fulles que amb el vent tremola

i el roser sense roses que el fred ha matat.

Podria trobar mil emocions, mil meravelles

en el paisatge gris, sense colors

perquè pots seguir el curs de les estrelles

o esfondrar-te en l’univers de les tristors.

És tot relatiu, és l’espectacle de rialles,

o és el drama que ens deixa corsecats

jo he trobat avui a un paisatge sense ratlles

una petita, dolça i perenne felicitat.

No he enyorat l’estiu amb el sol quan m’acarona,

ni el dia esplendorós, ni el riu quan canta,

trobo una naturalesa que em dóna tota l’aroma

i mirar la vida amb alegria no m’espanta,