Reconec que molts dies, des del començament de la polèmica el cap em va donar voltes com una sínia. La CUP va rellançar un nom màgic a la palestra, el RUI, com a clau que no sols ens ha d’obrir la porta definitivament per sortir de la gàbia, sinó que ho farà molt més de pressa que tots aquests avorrits fulls de ruta del nostre govern.
El mal per la gent de la CUP (Caos Utopista Polititzat) és que de seguida han sortit veus competents que li van recordat que un RUI no és cap accelerador, sinó simplement un element que segurament serà imprescindible al final del camí. Vicent Partal, Vicent Sanchis, Ramon Cotarelo, Quim Torra i altres, han opinat amb diversos arguments que abans de fer el RUI encara s’ha d’enllestir molta feina. Cotarelo diu, per exemple, que només es pot fer el RUI després de la declaració d’independència, perquè és aquesta i només aquesta la que dóna la força i la oportunitat de reclamar davant dels altres països, del tribunal de la Haia, etc. el reconeixement del nou estat.
M’he empassat tot el que he pogut llegir sobre el tema, també els comentaris de lectors i la reacció de molta de la gent amb la que tinc contacte (que em permet afirmar que els catalans a Alemanya estem que trinem contra les moltes de les actuacions parlamentàries de la CUP) i de tot plegat n’he tret la conclusió que el RUI serà imprescindible, però que si és abans o després de la DUI, hauran de dir-ho els experts en una anàlisi freda, i no els que des de fora ens ho mirem molt emocionalment. Que ni la DUI ni el RUI no es poden fer sense haver enllestit abans les lleis de desconnexió. I que haver-les enllestit vol dir haver-les aprovat al parlament. Una vegada fet això poden venir DUI i RUI, independentment de si el govern espanyol hi posa tots els obstacles que pugui. Com més desesperades siguin les seves reaccions, més de pressa es podrà justificar llavors la desconnexió.
Però hi ha un aspecte del que aquestes setmanes, fins on jo sàpiga, només n’ha parlat encertadament i repetidament en Quim Torra: dir que seria d’il·lusos creure que podrem evitar un escenari gandhià. Això vol dir que el poble haurà de fer costat als nostres polítics, decididament i públicament. Això voldrà dir ignorar totes les ordres i decrets del govern i dels tribunals espanyols, prendre’s seriosament la nova legalitat catalana i obeir només aquesta. Això es pot fer sense violències ni corredisses. De fer l’orni en sabem prou. Espanya no pot empresonar un milió de catalans i per tant no tindrà poder coercitiu per obligar a pagar les multes que teòricament pugui imposar. Així mateix no caldran manifestacions amb pancartes, cas que aquestes puguin provocar esclats de violència que perjudiquin la nostra causa. N’hi ha prou, per exemple, amb el que van fer molts turcs fa un parell d’anys, per protestar de mesures urbanes a Istanbul. A una hora fixada (i per això hi ha Twitter, Facebook, etc.) quedar-se tothom aturat al carrer (com si fos un minut de silenci) per expressar la seva solidaritat amb els seus representants elegits democràticament.
Possibilitats n’hi ha moltes. Allò que no es podrà fer, serà precisament no fer res, callar com uns bens i permetre que la voluntat dels manifestants dels darrers onzes de setembre sigui ignorada i escombrada com la brossa del carrer
Tot això pot ser un acompanyament indefugible del RUI. No ho oblidem. Fem-lo quan ho tinguem tot a punt i en l’ordre de decisions que ens sigui més favorable. No pas quan uns quants eixelebrats creguin que es pot fer demà mateix com si fos la beguda màgica d’Astèrix i d’Obèlix.
Deixem a racó les impaciències emocionals (i de vegades mal intencionades) i anem etapa per etapa. Primer, que el Parlament doni la seva confiança al govern Puigdemont (sense això no cal que parlem de DUIS ni de RUIS), després enllestir i aprovar la llei de transitorietat jurídica i les que li han de fer costat. I després, segons el que les circumstàncies dictin, que el Govern i el Parlament prenguin el camí que llavors es consideri més eficient per arribar a port. En aquests darrers dies sembla que hi ha una possibilitat de solució del trencaclosques: una definició més imprecisa de l’eina a usar, i que deixi la porta oberta per fer en el moment precís l’acció que prometi ser més positiva.
Si hi ha aquest acord, si Puigdemont obté la confiança del Parlament (i aquesta ha d’incloure els nous pressupostos), podrem passar pàgina i mirar endavant. Confiem que sigui així i no maregem més la perdiu.
