Aviat farà un any, i sota la batuta de l’incombustible Miquel Iceta, el Ministeri de Cultura va descartar impulsar la candidatura de la Rumba Catalana per ser inclosa en el llistat de la UNESCO de patrimoni immaterial cultural de la Humanitat. Un ministeri capitanejat per un català tombant les aspiracions d’un sector originat i arreladíssim a Catalunya amb l’excusa, precisament, de voler incloure la denominació “catalana”. Amagant-ne l’origen, negant-ne els principis.

Aquest estil musical nascut del mestissatge gitano català, andalús, cubà i que s’expressa en llengua catalana, en caló i en francès, que va gestar-se a Hostafrancs a Gràcia a El Raval i al Somorrostro. Aquest estil musical que va arribar a la cúspide de la fama mundial i a ser marca i banda sonora dels millors jocs olímpics de la història mostrant-nos al Món com els millors amics per sempre. Aquest estil musical que va tenir líders indiscutibles, mites capaços de competir de tu a tu amb els millors del millors: Pere Pubill “Peret”, Antonio González “el Pescaílla”, “El Noi”, José María Valentí “Chacho”, i tants que van fer història mundial de la música. Aquest estil musical que ha inspirat a generacions senceres d’altres músics des de Los Manolos, passant pels Gipsy Kings, Ojos de Brujo, Rosalía, Ai ai ai, Dusminguet, Manu Chao, Sabor de Gràcia i un llarguíssim etcètera que omple milers de playlist als telèfons mòbils de joves i grans d’arreu. Aquest estil musical gestat a la ciutat comptal, al Cap i Casal de Catalunya i que l’hi val per molts el nom de La Rumba de Barcelona. Aquest estil musical és, indubtablement, català.

Iceta, amb la negativa del seu departament a impulsar la candidatura de la Rumba Catalana, va demostrar ser una mena de “mig amic” de la cultura catalana perquè, com diu la cançó del rei Peret, en Miquel s’ha guanyat la vida deixant “ben lluït” a qui l’hi comprés un “trajo”.

Un any després, però, i amb la defensa acèrrima del diputat vilanoví Francesc-Marc Álvaro, Esquerra Republicana va aconseguir aprovar una iniciativa al Congrés per la pràctica i gairebé impossible unanimitat de la cambra -llevat de l’abstenció de la bancada ultra- que compromet l’actual Executiu espanyol a impulsar la candidatura de la Rumba Catalana a la UNESCO i posar-la al lloc que mereix i s’ha guanyat. Acte seguit, el Secretari d’Estat de Cultura, Jordi Martí, va expressar a la xarxa “X” que entomava el mandat parlamentari. Pel diputat Álvaro va ser prou emotiu i en el seu discurs va recordar com de la mà d’un bon amic del seu pare, el gitano Antonio, va aprendre l’amor per aquest gènere des de ben petit.

Així doncs, aquest mandat que ara té el Govern espanyol, fou possible gràcies a la implicació de la Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana que aglutina associacions vinculades al poble gitano, creadors i professionals i és liderada per incansables, fills d’il·lustres com la Rosa Pubill i Amadeu Valentí. També gràcies a la implicació personal del portaveu del grup republicà Gabriel Rufián que, ajudant per aquí, i explicant per allà també ho feu possible.

Queda clar, doncs, que gràcies a l’esforç de tots ells la catalanitat de la Rumba Catalana no era morta, només “estava de parranda”. Catalunya és i serà diversa si vol seguir essent, ja sigui cantant la Santa Espina o esperant que no se’ns covi l’arròs amb bacallà mentre ballem al so del “Sarandonga”. Enhorabona, doncs, a la cultura catalana.