En les campanyes electorals d’avui dia, amb unes cambres parlamentàries cada cop més fragmentades, és normal que els pactes posteriors a les votacions siguin motiu de debat. És cert que no és un tema de conversa gaire enriquidor, ja que els partits de vegades se centren massa en especular sobre les aliances dels seus adversaris, restant minutatge a la defensa de les pròpies propostes, però també és lògic que els electors vulguem saber amb quina finalitat s’utilitzarà el nostre sufragi i que procurem evitar que acabi servint per apuntalar alguna opció política que ens provoca rebuig.
En aquest camp de les especulacions, cal reconèixer el mestratge de Junts per Catalunya, que persisteix en la croada de denúncia contra un possible tripartit format entre Esquerra Republicana, el PSC i els Comuns. Tant hi fa que tant socialistes com republicans hagin descartat aquesta possibilitat, que els últims presidenciables de l’espai postconvergent hagin rebut el suport d’ERC a la investidura, que ja hagin passat més de deu anys des que es va acabar aquell període polític que va suposar una alternança en el govern després de dècades monocromàtiques i que en la conjuntura actual sigui molt inversemblant que es reedités un pacte com aquell. Es tracta d’apel·lar a un espantall potent que mobilitza alguns sectors de l’electorat i de sembrar el dubte entre determinats votants independentistes sobre l’ús posterior del seu vot. És clar que en aquest relat s’hi obvien les sòlides aliances entre postconvergents i socialistes en diverses administracions com ara en la majoria de consells comarcals o la Diputació de Barcelona, però això ja són figues d’un altre paner.
Al bàndol de l’espanyolisme, tant Ciutadans com VOX han expressat públicament la possibilitat d’oferir la seva força parlamentària al candidat Salvador Illa si això serveix per desbancar l’independentisme de la presidència de la Generalitat, tal com va fer-ho amb èxit Manuel Valls evitant que Ernest Maragall arribés a l’alcaldia de Barcelona. Si aleshores Ada Colau havia manifestat en una entrevista a Nació Digital que aquesta eventualitat no passaria, Salvador Illa ha pres nota del ridícul d’hemeroteca de l’alcaldessa i es nega a rebutjar els vots de l’extrema dreta. En una conversa amb la periodista Gemma Nierga ha reivindicat el seu dret “a reclamar a la majoria governar a la cambra de Catalunya”. A qualsevol preu, se sobreentén. Així, es postula també com a candidat dels votants de VOX que, amb la seva papereta, d’una tacada, aconseguirien desmentir tota la retòrica socialista de derrotar “els partits que viuen de la bronca” i de “superar la política de trinxeres”. Precisament, si mai Illa arribés a la presidència gràcies a aquesta possibilitat que ell mateix sospesa i fa bona, hauria estat gràcies a la trinxera espanyolista, que hauria agermanat un suposat partit de centre esquerra amb la dreta més enardida, fanàtica i intolerant.
Mentrestant, entre els independentistes, sembla que sí que algunes trinxeres es desdibuixen. Laura Borràs s’ha negat reiteradament a assegurar que investiria a Pere Aragonès si aquest fos més votat que ella. “Haurem de veure què passa”, deia a finals de desembre, i encara fa quatre dies ronsejava en la resposta a una pregunta sobre el tema formulada per Jordi Basté. Quina diferència amb l’actitud d’Ortega Smith que, “per responsabilitat” –tal com va dir- donaria els seus vots a Illa, sense condicions, perquè “sempre serà més fàcil recuperar Catalunya amb el govern socialista que amb els separatistes d’ERC”. Caldrà esperar que Borràs no pensi, també, que recuperaran abans la presidència de la Generalitat si passa provisionalment per mans socialistes que no pas facilitant que un altre partit independentista pugui governar.
