L’aliança de dretes PP+VOX (amb la crossa de UPN i Coalició Canaria) només tindran 171 diputats, lluny del 176 que necessiten per formar govern. Això vol dir que només estanyes circumstàncies (com per exemple que Junts voti en contra de l’aliança de Sánchez -PSOE, SUMAR, ERC, Bildu, PNB, i BNG-) que n’han tret 172, faran que es reediti el govern de coalició d’esquerres. No he sentit a ningú, o quasi, que digui que el Mag de la Moncloa, Sanchez el gran, ho ha tornat a fer. Ha despistat a tothom amb una convocatòria express i l’ha guanyat. Això és l’autèntica noticia. La resta és palabreo. Mentalment m’estava preparant per un final de cicle i per un govern de dretes. Acaronava la bona idea de “contra españa” es vota millor, i també la mala idea de pagar menys impostos, gracies a la baixada que el PP havia promès. Vagi per endavant tota la meva admiració i en bona part incredulitat. Però com diria un cèlebre filòsof holandès del segle passat, “El futbol es así”. Les enquestes, un cop més han estat poc fiables, al menys en el resultat general.
On si que l’han clavada és en la hecatombe del vot independentista. Com sentirem a la nostra caverna combinar totes les interpretacions possibles, només us en diré una: teníem els presos a la presó i ara sortosament ja son a casa. Teníem a la “gent” calenta i ara s’han refredat. Teníem raó, i ara tenim ganes d’anar de vacances.
L’empanada política a la que ens han sotmès en els darrers mesos ha estat important. Municipals i generals de tirada acaben esgotant tota la capacitat empàtica amb la nostra estimada democràcia, que un cop més ha triomfat perquè ha posat noms als nostres representants i ha tornat a repartir joc.
Quedem-nos amb aquest bon regust de boca: la dreta no manarà en els propers anys, a menys que no hi hagi un estrany joc de bloquejos, ara per ara poc probables. I l’independentisme te una oportunitat immillorable per refer la seva estratègia pensant en la realitat i en el futur. Refer lideratges, refer ponts, repensar què volem fer amb el nostre suport a Sánchez. Que si no ha de ser un referèndum, que sigui almenys una bona cistella plena de peix al cove. Perquè lo pitjor es que no ens donin ni una cosa ni l’altre.
No us amagaré per acabar la meva decepció i desori per veure el Joan Capdevila (Capi) fora del Congrés, que no fora de la política. Les enquestes pintaven “bastos”, però ha seguit entonant el virolai, i ha portat la campanya al crit milicià de “no hay dolor”. En política com deia en Puigdomènech, hi estem de pas. Tots . I “en todo amar y servir”, com deia el de Loyola. Però mecagumdena (com deia un amic de la mili). Kapi, El hemisciclo no serà el mateix sense tu. “Arrieros somos, y en el camino nos encontraremos” (això ho deia el meu pare)
