Una troballa per als que ens agrada el Jazz. Una big band formada íntegrament per joves d’entre 6 i 20 anys, amb una qualitat sorprenent, a nivell de les millors big band.
Tots provenen de l’escola de música de Sant Andreu i en Joan Chamorro director i ànima de la banda els recluta. El projecte no consisteix en crear una banda amb músics estables sinó una banda estable amb músics amb contínua rotació. Així, els que ara tenen 18, 19 i 20 anys que són una minoria, abandonaran el grup properament per a donar entrada a nous músics molt més jovenets. Per tant mantenir el nivell assolit ara mateix amb tres anys de vida és un repte molt gran.
Diuen que són la big band més jove d’Europa i possiblement del món, i amb aquesta rotació ho seguiran essent.
Escoltar-los i veure’ls no pot deixar indiferent de cap manera ningú. Deperten una gran admiració i alhora perplexitat, una mena de neguit que no acaba de deixar-te tranquil. Per un costat sorprèn com uns nanos tan joves toquin amb aquesta extrema perfecció d’execució. Per un altre, estem parlant de jazz, la música que per definició transmet més emocions, i aquí és on neix sota el meu punt de vista la gran pregunta: com poden transmetre tant uns nanos en plena formació personal i emocional? Els pot sortir de dins?
A youtube està ple de videos, mireu “some these days” o “in the sentimental mood” o “basin street” per exemple. Com poden emetre nanos de 13, 14 anys el que arriben a dir amb els seus saxos?
Quan els vaig veure per primer cop en directe ja tenia els seus dos CD i havia vist uns quants videos i hi vaig anar amb aquest interrogant penjat a l’esquena. Vaig arribar-hi amb molt de temps, els adolescents, la immensa majoria, es perseguien pels passadissos del local donant-se empentes i rient. Al bar del costat hi havia pares amb algun dels músics més joves a la falda xarrupant un cacaolat. Escenes absolutament coherents amb l’edat que tenen. El director fa un senyal i en poquíssims minuts tots ben col·locats dalt de l’escenari i tocant amb una perfecció i maduresa que no encaixa ni amb les corredisses ni amb els bigotis de xocolata.
Vaig tenir la gran sort d’assistir a una mena de classe magistral del Director en Joan Chamorro en la que va explicar el seu sistema de treball i en la que es va establir un interessant diàleg amb el públic. No vaig saber-me estar de fer-li la pregunta. La resposta va ser llarga, de fet la va anar responent durant tota la classe en diferents moments. En definitiva va venir a dir que els nens tenen una capacitat d’aprenentatge enorme i que ell els fa aprendre de memòria el que toquen, per tant els solos no són improvisats sinó apresos. Amb el temps passen a trobar el seu propi llenguatge, el seu propi estil, passen a ser músics integrals. Contínuament repetia que no pretenia pontificar res i que admetia que era del tot opinable. A mi personalment em queda el dubte de si aquest mètode és el que ha de ser o no. Em queda una mica la sensació que és començar la casa per la teulada, primer que digui que sent i després ja sentirà, quan sempre havia cregut que l’únic camí era primer sentir i després transmetre el que es sent.
El que no està en dubte és la qualitat del resultat, una meravella.
La meva barretada doncs per a aquesta big band que miraré d’anar seguint i que recomano absolutament.
A banda de les que he recomanat, deixo un parell de peces.
http://bit.ly/heNQBd
