Els partits reben de l’estat subvencions milionàries. Cap d’ells –que jo sàpiga- ha renunciat ni demanat que dites quantitats impressionants es retallin o suprimeixin. Ho puc entendre, però no ho comparteixo.
Els ajuntaments i diputacions paguen als treballadors dels partits en forma d’alliberats. També ho puc entendre, però no ho comparteixo.
El que no puc entendre de cap de les maneres és com l’estat permet que per afiliar-se a un partit, s’hagin d’abonar quotes obligatòries. Això va contra el sentit comú, i molt contra la lliure participació en la vida política dels ciutadans. Si els partits cobren de l’estat, no s’ha de permetre que hi hagi quotes obligatòries!
A cap polític li interessa perdre el control del seu propi partit: massa participació, massa drets, tampoc els agrada.
El líder republicà diu ara que impulsarà en el proper congrés del partit el reforçament de la participació dels simpatitzants (els que no paguen quotes obligatòries), tal com han fet d’altres partits. La diferència entre militants i simpatitzants està en la quota, que és la que dóna drets polítics reals dins el partit. Qui no paga –com en el segle XIX- no té drets.
Clarament, si algú creu en la lliure participació dels ciutadans en la política, és urgent que s’eliminin les quotes obligatòries. Si els partits reben subvencions públiques, que el poble pugui participar lliurement, sense barreres econòmiques. És urgent que els diputats a Madrid facin una llei que prohibeixi les quotes obligatòries en els partits que reben ajuda pública.
Sense quotes obligatòries potser es permetrà universalitzar la participació real política: la política és de tots, i no d’una classe –cada vegada més allunyada del poble- que es perpetua en el poder al llarg del temps: bon cop de falç!
