Per Sant Jordi sempre hem fet festa grossa. Catalunya bull per la il·lusió de les llibertats retrobades que, si Déu vol, arribaran aviat. La Rambla, el cor de Barcelona, serà una gran festa. Com la Plaça de sant Jaume on hi ha la seu del govern català i de l’ajuntament barceloní. El poble sortirà al carrer, es llençarà a comprar les roses (Sant Jordi és el patró dels enamorats a Catalunya) i els llibres catalans com a símbol de resistència a les cultures forasteres que ens volen imposar durant massa segles.
Recordo el Sant Jordi de 1976. Feia poc que havia mort –al llit– el dictador militar i el poble volia cridar “Llibertat!” i “Visca Catalunya!”. Es va fer una manifestació impressionant a les acaballes de les sardanes a la Plaça de Sant Jaume cap a la Rambla. El crit era el d’aleshores: “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia!”. Tots estàvem contents. Albiràvem un nou marc de llibertat i catalanitat, però poc després (el PSUC i CDC) van dissoldre l’Assemblea de Catalunya i la il·lusió es va anar esvaïnt.
Els que van negociar l’Estatut a Madrid per Catalunya -algun dia caldrà demanar-los explicacions- no van incloure el concert econòmic com sí es va fer a les quatre províncies d’Euskal Herria. No van exigir coses que hi eren a l’Estatut de 1932 com el control per part de la Generalitat de totes les forces d’ordre públic o de la justícia i van tardar anys en crear un cos de Mossos d’Esquadra. Ja se sap, diuen que va dir un “jefe” que recaptar impostos no es una cosa agradable i perseguir delinqüents tampoc. L’Estatut va permetre de fer quelcom, però no de retornar la sobirania al poble. El PSC – PSOE, que semblava que ho guanyaria tot els anys setanta, va perdre les primeres eleccions catalanes. tot i tenir fins i tot un castell de foc preparat a Montjuïc que no van poder fer explotar) Després van haver-hi diades de Sant Jordi tranquil·les i poc reivindicatives.
Però avui, és tota una altra cosa: volem votar, volem poder decidir lliurement el nostre futur. Per sort, no hi ha polítics “pasteleros” a Madrid – llevat potser de Duran – que volen vendre els drets nacionals a Madrid per morralla. La política del peix al cove trenta anys més tard s’ha vist com una errada monumental. Euskadi i el seu govern són amos dels seus impostos amb el concert econòmic. Aquí seguirem mendicant fins assolir la plena sobirania nacional.
Sant Jordi, mata l’aranya!
