Sensació que se’ns ha banalitzat la festa. Aquesta festa tan nostra perquè la diada és també jornada feinera i qui més qui menys s’ho ha de fer venir bé per disposar d’alguna estona per als llibres i les roses i l’amor. En teoria si més no. No puc evitar, però, aquesta sensació que se’ns ha banalitzat, ja dic. 1.6 milons de llibres diu que es vendran. I uns 6 milions de roses. Molt bé, llibreters i editorials -els autors no tant, malgrat els circuits que els dissenyen d’anar amunt i avall signant i signant- i floristes fan el seu agost, està bé i, a més, enguany el dia és esplèndid i tot fa molt de goig. Però anem a pams. Primer perquè no sé fins a quin punt parlar de llibres i incitar a la compra de llibres té res a veure amb el que és el més important, és a dir, que aquests llibres es llegeixin en una societat tan mancada de recolliment i de silenci com la que tenim. ¿Fins a quin punt es llegeixen aquests llibres comprats el dia del llibre? ¿I amb quins criteris es compren? Perquè després el que hi ha és que resulta que, quan es publiquen els rànquings, els llibres més venuts, que no vol dir tampoc que encabat siguin llegits, són sempre aquests que se’n diuen dels mediàtics, aquests que no tenen res a veure amb la literatura, el kitsch del hihihaha fàcil i adotzenat. I a mi em sembla que això vol dir que no anem pas bé del tot. I la qüestió de la llengua, és clar, aquesta llengua que diem estimar tant i que tantes vegades fa la sensació que no hi acabem de creure del tot. Desanima francament comprovar el percentatge de tot el que es llegeix en català, tan petit encara. I bé, el dia és esplèndid, això sí, i lluminós, ja ho he dit. Sortim, doncs, al carrer, sortim. I comprem roses també i regalem-les a les noies que ens agraden i estimem. Tant de bo ben aviat arribi aquell instant que una flor com la d’avui faci ja estiu. O primavera. I que tot acabi quallant. Desig constant de cada Sant Jordi mata l’aranya.
