L’Eclesiastès és el tercer llibre sapiencial i ocupa tan sols 14 pàgines de l’Antic Testament. Un goig d’aparents contradiccions. ¿Qui no es contradiu? ¿Hi ha algú que no es contradigui? Va bé de tant en tant tornar a l’Eclesiastès. Abaixa els fums el llibre del Predicador, tal com Espriu s’hi referia. Tant és que siguis, o et pensis ser, ateu o agnòstic o relativista. Només coses bones t’aporta la lectura d’aquest llibre. El savi veu el camí i el neci camina a les fosques. Hi ha un temps per a cada cosa i més val no prometre que no pas prometre i no complir. L’autor és desconegut tot i que n’hi ha que creuen que fou el rei Salomó en la seva vellesa, quan l’edat de la ment compensa amb escreix la decrepitud del cos, i amagat rere el nom de Cohèlet. O que potser fou un savi jueu, investigador i mestre alhora, que dirigia una escola a Jerusalem i que escrivia en un hebreu amb empremtes fenícies cap a mitjan segle III aC. Cohèlet, Eclesiastès (que s’adreçava a l’assemblea), el Predicador. Tres noms per a una mateixa cosa. Sortosa tu, ciutat-estat, que tens un rei noble de naixement, i uns prínceps que mengen quan n’és l’hora, per refer-se i no per embriagar-se. Saviesa sense dogmes, perquè ¿de qué li serveix la saviesa, a l’home, si l’experiència contradiu el que afirma? Hi ha justos que moren, massa aviat, essent justos i hi ha impius que perllonguen, en canvi, els seus dies en la seva maldat. ¿Com viure, doncs, en plenitud? ¿En què consisteix l’art de viure? Aquestes coses, aquest constant anar i venir, conformen aquest llibre a què de tant en tant va bé de tornar. La fe hi és present, sí, però sobta l’absència gairebé total d’esperança i també de caritat. No oblidem, però, que no correspon a la Terra jutjar el cel, sinó al cel jutjar la Terra (Chesterton). Els contes de fades que no hauríem hagut d’abandonar: ignorem per què un ou acaba transformat en pollastre, però desconeixem també per què un ós pot transformar-se en un príncep encantat (Chesterton també, de la seva Ortodòxia).
