Molts sentim que Catalunya fou agredida per una sentencia del Tribunal Constitucional. Hi ha uns «ciutadans de Catalunya»,però, que sembla que sempre són devotament partidaris de totes les sentències de tribunals constitucionals i similars. Hi ha, també, molts altres ciutadans que sí que es senten agredits per una sentència posterior a una ratificació d’un text legal feta pel poble de Catalunya. El poble parla i després és desmentit. T’ho miris com t’ho miris d’això se’n diu un atemptat a la sobirania popular. La normalitat constitucional de 1978 s’enfronta, doncs, des de l’any 2010 d’una manera explícita a una normalitat democràtica, a la voluntat política de tot un poble expressada a les urnes. La sacralització compulsiva i ferotge, com Trasímac, d’una normalitat constitucional, interpretada des d’un tribunal que s’ha assimilat en la pràctica a una tercera cambra legislativa[1] vol mesurar i judicar totes les nostres aspiracions com a poble. Sembla que el suport a la sentència és un posició minoritària en el conjunt de la població catalana. Escric «sembla» per una precaució i parsimònia extremes que ens serviran per plantejar l’inquietant problema de les majories silencioses que ara en un sentit, ara en un altra són suposades en les argumentacions i en els debats. El problema de les majories silencioses és que no diuen mai res, per això són silencioses. Els hi surten un munt de ventrílocs que les volen fer parlar, ara d’una manera, ara d’un altra. El joc del que és majoritari o no ho és, en les societats democràtiques en general i en la població catalana en particular,és un joc complicat i ple d’implícits. Ho serà cada cop més, tret de consultar temàticament la ciutadania. Hi ha, certament, els resultats electorals que ens poden orientar. En la seva interpretació barregem sempre el que en direm lectures de gestió i lectures de propostes. No pot ser d’una altra manera. La variació en un resultat es pot interpretar com causat o bé pel judici dels electors a la gestió anterior o bé per l’acceptació o rebuig de les noves propostes que han estat formulades. Mai sabrem del cert si el suport que els electors donen als seus representants és un premi a una actuació o és l’adhesió a un projecte? No voler tenir els mitjans de discernir quan es podria tenir-los és estimar la foscor.
