Persones que no han arribat encara a la quarantena i van pel món amb aquella mena de superioritat de les patums. Quan les veig, no puc evitar de pensar de seguida què va passar amb Eugeni d’Ors, Xènius, patum de patums, ara fa exactament 1 segle. Penso en això mentre llegeixo el llibre de W.H.Auden (1907-1973), ‘L’Art de Llegir’, joia veritable. Tots, segurament, hem anat, pel que fa al gust pels llibres i la literatura i l’art en general, guiats i portats de la mà d’un mentor que ens ha orientat i recomanat per on calia anar. La influència d’algú a qui hem atorgat autoritat a l’adolescència i també a la joventut. Hem llegit, però també menjat -¿per què no?- allò que ens han dit i, inevitablement, hi ha hagut vegades, segur, que hem fingit que les olives farcides, o ‘Guerra i Pau’, ens agradaven més del que en realitat ens agradaven. I és que, deixa’t estar, entre els 20 i els 40 som encara de ple en el procés de descobrir qui som i molt pocs han estat capaços d’arribar-ho a saber sense cometre errors i sense tractar de ser més universals d’allò que és lícit pretendre. Auden escriu que, quan qui està entre els 20 i els 40 diu a propòsit d’una obra d’art: “Sé molt bé el que m’agrada”, en realitat el que diu és: “No tinc un gust prou personal, però accepto el del meu àmbit cultural”. Dir que tens gust literari vol dir que no estàs segur de tenir-lo. Passats els 40 és quan el plaer pot tornar, aquell plaer de quan eres nen si és que de nen llegies. I aquest plaer que dic pot ser, aleshores, l’autèntic guia d’allò que hauries de llegir. Però potser ni passats els 40, eh! Digues-m’ho, a mi, que supero la seixantena i encara no sé cap on vaig, ni què vull ser, ni què m’agrada, de veritat, llegir. ¿On vas tan d’hora, patum, anant pel món impartint tantes lliçons?
L’acte de lliurament dels premis Gaudí de cinema el vaig veure ahir dimarts, un dia després, a causa de tot aquest merder de la tele. I em va fer molta gràcia el director Albert Serra, disfressat de pallaso, coloret a les galtes, proclamant el seu desig d’enviar tots els actors (catalans, suposo, però no ho sé segur) a Guantánamo. I ja deu ser això, ja. Això no es diu, féu l’actor Eduard Fernández un poc més tard. Sense cap sentit de l’humor. Socialdemòcrates i senyorets. Colla de farsants.
