Els països.- Catalunya i Espanya bateguen a ritmes diferents. Ho venen fent des de fa segles. La revolució industrial, la renaixença, el noucentisme, el modernisme, els moviments d’oposició al franquisme, la reivindicació nacional, etc. són mostra d’una societat catalana inquieta, que contínuament es pregunta què vol ser i pren partit, es mobilitza i persegueix un ideal. Per això Catalunya es repensa, s’afirma però no es conforma ni en el terreny del progrés social, ni en l’econòmic i jurídic, ni en el de la sostenibilitat ambiental, ni en el cultural, ni el científic i tècnic, ni en l’esportiu. I per això Catalunya es renova però no perd identitat. I perquè li surt de l’ànima, com una necessitat vital, trenca costures que l’encotillen i impedeixen ser com vol ser.
Aquesta descripció podria ser compartida pel conjunt de catalans i possiblement també dels espanyols que observin la realitat alliberats de prejudicis territorials.
Catalunya es pregunta dia a dia, potser perquè forma part de la seva manera de ser, hereva d’un mateix tarannà que ve de lluny, què vol ser. I per això s’ha qüestionat el model d’Estat, per això ha provat diferents combinacions de govern, en una pluralitat política que respon (a partir d’un mateix règim electoral) també a una societat més plural. Per això va apostar per la Unió Europea abans que ningú. Per això ha estat com cap altre país europeu sensible al drama humanitari a la riba sud i est de la Mediterrània. Una societat oberta, plural i tolerant, radicalment democràtica i pacífica. Amb un projecte il·lusionant, malgrat les enormes dificultats. I pacient. Virtuts a preservar, tot i que paradoxalment potser han contribuït que, a diferència d’altres, encara no hagi esdevingut un estat.
No es veu aquesta mateixa inquietud, aquest dinamisme social, aquesta permanent inconformitat i llavor regenerativa en el conjunt de la societat espanyola, amb unes regions, salvant algunes excepcions, que es deixen portar dòcilment i una capital on es prenen les decisions polítiques i econòmiques amb criteris de centralitat i uniformitat. Per això, mentre que Catalunya es pregunta si vol ser un nou Estat, si vol ser una nova república, Espanya, que no ho necessita, és incapaç de qüestionar-se quelcom tant elemental com quin model d’Estat vol mantenir. Venim d’una reinstauració monàrquica de la mà d’un dictador, avalada per una Constitució que la majoria de ciutadans de l’any 2018 no va poder votar. Però malgrat tot, Espanya, no és que es miri al mirall i s’agradi, és que ni tant sols se li acudeix emmirallar-s’hi, convençuda de la seva fesomia i contorns, víctima d’uns tòpics on s’aferra amb comoditat i sobreprotegida per uns poders fàctics que no la deixen ser realment lliure. Només el 15-M i Podemos, i les noves generacions, trenquen aquesta uniformitat. El PSOE és responsable i víctima de tot plegat i haurà d’escollir si vol ser un referent dels que miren el passat o dels que necessiten trobar una aposta de futur. Catalunya té un projecte de canvi i de millora, o més d’un, mentre que Espanya, potser perquè no l’ha necessitat, no ha estat fins ara capaç de formular-lo. Qui ho faci, i sigui creïble, té el govern assegurat perquè, més enllà de l’eix esquerra/dreta i Catalunya/Espanya, l’eix partits clàssics/moviments renovadors pot acabar ser determinant.
I sí: Catalunya és un sol poble on una part molt important dels seus ciutadans volen disposar de tot el poder polític que correspon a un Estat, però que conviu amb una altra part també molt important de ciutadans que no només no tenen aquesta aspiració, sinó que avalen que qui prengui les decisions més importants, inclosa la interpretació i aplicació de l’art. 155 de la Constitució, siguin les institucions de l’actual Estat. Costa d’entendre, però cap de les dues parts pot viure d’esquena a l’altra, si del que es tracta és de conviure i d’avançar. El reconeixement d’aquesta realitat per part de tots hauria de ser la primera i més bàsica lliçó a aprendre de les eleccions del 27-S i del 21-D.
Els governs.– Venim d’unes eleccions convocades des de l’Estat i se’m fa difícil entendre la negociació sobre la formació del nou govern català sense tenir molt present la imperiosa i urgent necessitat de remoure les interferències que des de les institucions de l’Estat s’han produït, es produeixen i s’anuncia que es produiran. Certament, ja és prou difícil posar-se d’acord a Catalunya com per plantejar-se alhora un acord amb forces polítiques de l’Estat. I més quan algunes d’elles han estat part activa i còmplice d’aquestes interferències. Anar contrarellotge encara ho fa més complicat.
Em resisteixo, però, a pensar que l’abús de determinades institucions de l’Estat (Tribunal Constitucional, Tribunal de Cuentas, jurisdicció penal, entre altres) sigui viscut amb normalitat i complaença per una part important de la societat espanyola. El govern de l’Estat i molts mitjans de comunicació atien la desqualificació i el ressentiment contra la Catalunya diferent, però ben segur que en els tres poders de l’Estat hi ha molta gent que veu amb preocupació aquesta escalada de tensió i repressió. I la profunda i inimaginable injustícia de determinades decisions que, a la UE del segle XXI, han portat l’exili o la presó. L’espai d’impunitat amb què es mouen determinats actors polítics necessita d’un urgent aturador o, quan es giri contra els que s’ho miren i callen, serà massa tard. Ara passa a Catalunya (i alguns ja proposen, amb tant rubor com poca fortuna, aprofitar l’absència de diputats presos o a l’exili per conformar un govern contrari a la voluntat popular), però res impedirà que les temptacions per assolir el poder a qualsevol preu es puguin projectar a comunitats con l’andalusa, per exemple, gran assignatura pendent del PP promotor del boicot a l’Estatut català. Temps al temps. Aixecada la veda a les batusses judicials, els dos grans partits de l’Estat no se n’estaran d’utilitzar-les, en detriment dels dos partits que se’ls van menjant els respectius electorats.
Per això el PSOE, més que pretendre desinfectar la Catalunya que no els vota, hauria d’aprofitar l’actual situació per assolir el poder a l’Estat. O ho fa ara i Pedro Sánchez es consolida, o es condemna a no passar de cap de l’oposició. Ara ho pot fer a un preu ben baix i perfectament explicable, en clau espanyola, atesa l’actual situació catalana. N’hi hauria prou, en un primer estadi, a substituir el govern de l’Estat i estabilitzar el terratrèmol de baixa intensitat però permanent que fa tremolar l’estat social i democràtic de dret que ens pensàvem que teníem millor travat. Tot seguit, hauria d’impulsar una consulta sobre si es vol una reforma territorial de l’Estat que en reconegui la plurinacionalitat. El PSC ha optat per ser el PSOE català, però només si guanya protagonisme a nivell d’Estat serà percebut com una força política útil a la causa dels seus votants. Vol dir això que els partits independentistes han de renunciar a la independència? En cap cas. Vol dir que, entre les opcions possibles de govern de l’Estat, opten per la que proposi menys dependència i hostilitat.
La força expansiva del 27-S o del 21-D, meritòria i creixent, pot ser insuficient per insistir, ara per ara, en la via unilateral, però hauria d’obrir la porta a un ampli acord transitori, a Catalunya i Espanya, sobre els respectius governs i sobre una futura reforma constitucional. Segur que l’agenda social no hauria de ser un problema en aquest moment, si es deixen de banda actituds populistes.
PSC-PSOE, els Comuns i Podemos poden pensar que, esperant, arribaran dies millors per a ells i que, tot plegat, està prou enredat per no mullar-se. Però el PSOE, a diferència del PP, necessita bons resultats a Catalunya per governar l’Estat. I necessita alhora retenir el vot fora de Catalunya que se’n pot anar a Ciudadanos o Podemos. Guanyar la presidència del govern amb el suport dels partits catalans segur que tindria un cost mediàtic per al PSOE. Però des del govern és més fàcil desactivar-lo en el dia a dia, amb tres anys de legislatura per davant, que passar-se aquest període en una trista i domesticada oposició incapaç de presentar-se com a alternativa de canvi real.
Catalunya i Espanya bateguen a ritmes diferents. Per això es fa més necessari que mai, ara per ara, en les actuals circumstàncies i mentre comparteixin Estat, compassar els seus governs.
