1. S’equivoquen tots, absolutament tots, els analistes que volen comparar i trobar similituds entre el plebiscit del 27 de setembre i les eleccions d’ahir. No només pel context, sinó perquè els candidats i les estratègies dels partits eren completament diferents.
2. Els resultats d’ahir mostren clarament que una bona part de l’independentisme flaqueja i viu encara a Màtrix o al planeta piruleta. L’independentisme ahir, majoritari, va optar per dividir-se entre el possibilitisme il·lús d’un referèndum pactat amb Espanya, i la via rupturista del Parlament de Catalunya. El cantó positiu de tot plegat, però, és que Espanya -via el Senat- bloquejarà tota possibilitat de referèndum, i així, la solució que propugna Podemos quedarà una vegada més completament impossibilitada i desacreditada.
3. Un cop els podemites, ergo els federalistes de tall nou, es vegin incapacitats per arreglar el problema territorial de l’estat, Catalunya podrà avançar cap a la independència encara amb més suports. Mentrestant, el sobiranisme català, bloquejat a causa de l’assemblea de la CUP, no hauria de perdre més temps i seguir endavant amb el full de ruta pactat. I en tot cas, sumar d’aquí a uns mesos els desenganyats de En Comú Podem un cop l’estat doni l’enèsim cop de porta a la democràcia. Si Catalunya resta pendent del que passi a Madrid, caurà en un error majúscul difícil de reconduir.
4. El paper d’ERC i DiLL al Congrés espanyol, hauria de consistir només en posar a prova el referèndum que Podemos vol implusar, i al mateix temps anar anunciant els passos que el Parlament de Catalunya va traçant. Aquest guirigall ingovernable que se’ns presenta ara a Espanya hauria de ser aprofitat per Catalunya per anar fent les maletes, i acabar donant el cop de gràcia en el moment més precís.
5. La gran satisfacció de la nit, el premi en la categoria de “Ampolla de Xampany”, sense dubte se l’endú el polític més tòxic que ha tingut mai Catalunya. Duran i Lleida i el seu partit llimac, s’han quedat definitivament fora de joc en tots els centres de poder importants. Ara només els hi quedarà tancar la barraca, o convertir-se en una mena de lobby democratacristià. Això si prèviament abonen tot el deute que tenen amb els bancs. Bon vent Josep Antoni, i fins mai més!
