Són les set. De fons es sent com sonen les campanes de l’església. En una terrassa del poble, un grup de joves ha sortit a picar alguna cosa junts. Riuen un moment, fan una foto de grup, la pengen a les xarxes… i, de cop, el silenci. Cadascú mira la seva pantalla, revisa els “likes”, contesta missatges, desplaça el dit tot fent “scroll” entre l’allau de vídeos disponibles. Les paraules s’apaguen. Els riures s’esvaeixen. I penso: potser la festa s’ha quedat dins dels mòbils.
Aquesta escena és cada vegada més habitual. Ens hi hem acostumat tant que ja no ens sorprèn veure taules plenes de gent i converses buides de paraules. Però, què hem perdut pel camí? Quan vam deixar d’escoltar-nos, de parlar sense filtres, d’estar presents en el moment sense necessitat de registrar-lo?
Per això celebro que la Generalitat hagi decidit prohibir els mòbils a les escoles i instituts. No com una mesura autoritària, sinó com una oportunitat per recuperar espais lliures de pantalla. Tornar a tenir patis plens de moviment, de rialles i converses que no depenen d’una connexió a internet.
Dins l’escola, el debat continua obert: prohibició o educació?
Sovint s’oblida que les escoles ja eduquen en molts altres aspectes que la societat delega: alimentació, valors, emocions, convivència, ús responsable de la tecnologia… I no poden assumir-ho tot. La responsabilitat d’educar en l’ús del mòbil és col·lectiva i comença fora de les aules, en l’entorn familiar i social.
A més, sóc de l’opinió que a l’escola els alumnes han de poder fer servir dispositius públics, compartits i controlats, no aparells personals i privats sobre els quals el docent no té cap control ni pot garantir-ne el bon ús. No és una qüestió de desconfiança, sinó de coherència pedagògica.
Però potser no és només el mòbil. Potser és la necessitat constant d’estar estimulats, de fugir del silenci, de no quedar-nos a soles amb nosaltres mateixos. Cada notificació és una petita dosi de dopamina, i quan no en tenim, sentim un buit que costa omplir. Però, a quin preu?
Diversos estudis ho alerten: l’ús intensiu de pantalles —especialment entre adolescents i joves— està relacionat amb l’augment de l’ansietat, la dificultat per concentrar-se i la pèrdua d’habilitats socials. L’Organització Mundial de la Salut adverteix que la hiperconnexió pot alterar el son, reduir l’empatia i afectar el benestar emocional. En definitiva: estem més connectats que mai, però cada cop més sols.
Potser ha arribat el moment de reivindicar la simple presència. De mirar-nos als ulls, d’escoltar amb atenció, de deixar que el silenci també tingui espai. De tornar a viure sense la necessitat de documentar-ho tot. Perquè, al final, el que realment ens connecta no és el mòbil, sinó l’atenció compartida. I aquesta, de moment, no es pot descarregar.
