He anat al concert de Madonna, ho confesso. I també us confesso no haver sentit mai sencera una cançó seva. Hi he anat per fascinació. Volia veure quina és l’ atracció d’ aquesta dona capaç d’ omplir un estadi, pagant prop de cent euros.
En arribar m’ ha sorprès la gent de tota mena, de 20 a 60 anys. Noies pijetes i galifardeus tatuats, mestresses de casa alliberades per una nit i cràpules del Dry Martini cercant a qui li claven els ullals. És el paradigma de la transversalitat. Del catedràtic a l’ illetrat de solemnitat, tots van a veure la Madonna.
Resulta que a aquests concerts et fan pagar segons el lloc, però paradoxalment més de la meitat del públic baixa a la gespa, convenientment coberta amb un entarimat de fusta per que no es faci malbé. Com que no conec aquests costums he anat al seien que indica l’ entrada de l ‘ estadi olímpic Lluís Companys, a Montjuïc. Davant meu hi ha dues noies d’ uns vint-i-cinc anys que esperen animades a que comenci l’ espectacle. Al costat una parella d’ estrangers ella oriental i ell quasi albí i d’ ulls clars. Entre els llums ambient i la claror residual de les 10 del vespre encara m’ hi veig be. El suficient per veure que de sobte les dues veïnes de davant s’ agafen i es fan un petó amb llengua mentre amb habilitat propia de la generació playstation, es fan una foto amb flaix inclòs, per si hi havia dubte que les dues tenen les llengües entortolligades. Donat que son a uns escassos 40 cm meus, vaig pensar en felicitar-les per l’ habilitat. A aquesta proximitat era com si enlloc de dos fóssim tres, però m’ hi vaig repensar, creient convenient no destorbar-les, potser no comparteixen la meva teoria de les distancies de seguretat interpersonal.
Tota l’ expectació és a l’ escenari. Una plataforma gegant amb dues M’s gegants, tres pantalles gegants i tots els augmentatius popoids del gegantisme que li vulgueu aplicar. Aquí comença la màgia. Escenografia audiovisual, efectes de llum encegadors, flaixos estroboscopics a tota candela. I allà baix a 60 o 70 metres de distancia hi es ella, asseguda en un tron que en fa tres. Comença la catarsi. En un instant, tothom es víctima d’ un contagi emotiu que vendrien l’ ànima per una bossa de tramussos. Les noies del davant s’ aixequen, com si volguessin retenir el moment. Un altra ha tret uns binoculars dels que feia servir l’ avi i li mira les mitges de malla.
Tinc la sort de no caure en la bogeria col·lectiva. No ho he fet mai, ni al futbol, ni en manifestacions, molt menys em passa en un concert. Puc mantenir la distancia critica necessària per observar sense ser vist.
La Madonna es aquí. Una aparició no aconseguiria el mateix efecte. Conversions immediates que son recompensades per una bateria de llums envers al públic, a efecte d’artilleria per si quedava algú per hipnotitzar. Comença l’ aquelarre. Un grup de ball i la diva amunt i avall de l’ escenari fent equilibrismes i jocs sensuals per a un públic que als 30 segons ja ha oblidat el que costa pujar a Montjuïc, trobar el seient, i pagar 100 euros.
Diuen que a Chirac li va donar la presidència de França. Essent encara alcalde de Paris la va fer dur i no la va deixar del costat fins que França sencera sabia que el del costat de Madonna era en Jacques Chirac. Ell ja no hi és… i ella encara fa espectacles amb roba interior.
Hi ha tanta llum a l’ estadi, que m’ he de posar ulleres fosques, i no soc l’ únic. La gent sobre les cadires de plàstic balla seguint el compàs, rient totes les gràcies. I així un durant dues hores d’ inacabables cançons sincopades, amb un brogit frenètic i uns baixos amb vibracions que fan retrunyir el fetge.
Entre el públic es veuen moltes llumetes, com quan anavem als concerts reivindicatius, pero ara enlloc de flames de l’ encenedor, son les pantalles de les cameres de filmar. Amic, els anys passen depressa!
Dues hores que donen per, a més, fer un homenatge al M. Jackson, cantant altruista desaparegut en acte de servei, i fins què actuí una tribu de gitanos tocant el violi. Ens ho volen fer passar per flamenc espanyol, amb passos de dansa oriental. I es que la cultura de masses no està per masses exactituds!.
40 mil persones? no se…moltes. Un escenari immens amb una artista menuda de força digna d’ estudi. Que té la Madonna? Té l’star system!
A mitja actuació Madonna es morrejà amb una altra noia. Ves per on, aquí tens l’ explicat.
-I nosaltres?.
