Anem al cine aquesta tarda, eh!, dèiem abans. Va, sí, anem-hi. I ho dèiem sense saber del tot quina o quines (aquells programes dobles del passat en què la suposadament dolenta acostumava a ser la bona) pel·lícules hi feien. Ja temps de tot això. Molts dels contemporanis d’ara mateix no en tenen ni idea. Però la qüestió era anar al cine i, si el què vèiem no ens deia res, sempre hi havia l’opció de fer manetes amb les noies de la colla que seien al costat. No passava res, o potser sí. Tot ha anat, però, tirant avall. Després vingué que ja es deixà d’anar al cine i el que es feia era anar a veure una pel·lícula determinada, una cada cop. Aquell temps passat al Verdi, per exemple. Tantes hores. Fins que ara mateix ja ni això. L’any passat només hi vaig anar per veure expressament “Paterson” (al Renoir Floridablanca precisament el 28 de desembre, dia dels Innocents). I en tot el que portem d’aquest 2017 tan sols per veure “Incerta Glòria”, hi he anat i, encara, per no dur la contrària a la filla petita). En fi, de pel·lícules no paro de veure’n, però ja sense sortir de casa i, naturalment, sense fer manetes. Potser no sóc l’únic i no sé si això deu comportar cap mena de crisi al sector de les sales de projecció, o d’exhibició. O a tot el sector mateix del cinema. Tot i que, ben mirat i suposant que sigui així, vés a saber si la crisi no l’hem de buscar en nosaltres mateixos, éssers humans fent d’espectadors.