Aquesta setmana passada vaig visitar la Masia Mariona, a Mosqueroles, amb els amics Amadeu Cuito i Xavier Pla. El dia abans havia mort Carles Sentís.
A la falda del Montseny s’alça la casa que Rafael Patxot va manar construir a finals dels anys vint. És una construcció esplèndida, de l’arquitecte noucentista Josep Danés i Torras. Avui, acuradament restaurada, acull l’exposició Univers Patxot, un itinerari fascinant per la vida del qui va ésser-ne el seu propietari, que els prego visitin, gairebé els commino. Si algun consell meu han de seguir a la vida és aquest, creguin-me.
Poc conegut, encara, Patxot va ser, amb Francesc Cambó, un dels grans mecenes de la Catalunya d’abans de la guerra del Desastre Nacional. Apassionat per la meteorologia i la cultura popular, a ell li devem inacabables estudis sobre la ciència del clima, la colossal obra del Cançoner Català o el bellíssim estudi de la Masia Catalana, que censà pràcticament totes les cases de pagès del país. Un home honorable, sens dubte.
Vam arribar d’hora i vam tenir temps per passejar-nos per aquells “univers” i per la masia. La façana queda encerclada per dos xiprers que esquincen el cel, plantats en memòria de les dues filles que Patxot va haver d’enterrar. Mantenir els xiprers va ser una de les condicions que la família de Patxot va imposar a la Diputació per donar la casa. L’altra, que també seguís constant la inscripció, que ja des de l’exili, Patxot va ordenar cisellar en l’arc de pedra de la porta: “3 d’agost de 1936. Hostes vindran que de casa ens trauran”.
Una de les tesis més sorprenents aquests dies necrològicament apologètics de Carles Sentís és la que fa referència al seu passat franquista. De fet, ha estat, sistemàticament, un tema per on s’ha passat de puntetes. Però quan s’hi ha entrat, gairebé sempre s’ha justificat la seva opció ideològica com si hagués estat inevitable.
Sóc dels qui pensen que la guerra dels Tres Anys es va perdre, en bona part, els primers dies següents a la sublevació. Si en lloc del terror s’hagués imposat l’ordre i la legalitat, no tinc cap dubte que els resultats podrien haver estat uns altres. Lligaires, propietaris, eclesiàstics, van haver de fugir de Catalunya senzillament per salvar la vida. No va poder ser, com va apuntar Josep Benet en les seves memòries, que aquell pacte que s’anava treballant entre Cambó i Companys a començaments de l’estiu de 1936 pogués fer-se realitat.
Una guerra és una guerra i una vida és una vida. Crec que tots ho trobarem comprensible.
Però un genocidi és un genocidi i una pàtria és una pàtria. També crec que això ho podríem trobar tots comprensible.
És a dir, que una cosa és l’abraçada de l’ós que molts excatalanistes moderats i liberals van fer amb el franquisme, inicialment comprensible; i l’altra és que davant del genocidi que es practicava a una cultura i a un poble es fos còmplice del mateix. I Sentís no va dir mai ni una paraula condemnant la infàmia a la que es va veure sotmesa Catalunya.
Miràvem la inscripció de la volta de l’entrada de la masia Mariona, tota una declaració de principis de Rafael Patxot. Va haver de fugir, salvat in extremis per les gestions del conseller Gassol, davant d’aquella invasió faista i va establir-se a Ginebra. El 39, va haver de contemplar com arribava la segona invasió, la franquista. Va continuar a l’exili.
El cas de Patxot (o del compte de Güell, exiliat a Niça, o d’Eugeni Xammar, que el 36 el van a buscar la FAI a l’Ametlla i la Gestapo a Berlín, o del cardenal Vidal i Barraquer, o de tants i tants altres), és a dir, els catòlics, conservadors i liberals catalans que, perseguits pel pistolerisme faista, mantenen a pesar de tot la fidelitat al país i a la democràcia, i denuncien el crim que durant la postguerra es comet no contra una facció, sinó contra tot un poble, és, senzillament, la prova que no era inevitable renunciar a un país. Tal i com van fer molts catalans que al Principat començaven un llarg exili interior, serrant les dents, mantenint però entre les quatre parets de casa la llengua i la senyera que es perseguia a fora. La Catalunya atrapada, que diu l’amic Francesc Canosa.
Patxot, com Sentís, va haver de fugir el 1936; Patxot, al contrari de Sentís, va restar al costat d’una determinada idea de país, va ajudar als exiliats econòmicament, va col·laborar a que Joan Coromines pogués continuar la seva obra, va signar l’apel·lació a l’ONU contra l’atac que vivia Catalunya i va morir a l’exili. La seva família ha donat la masia Mariona al país que va haver de deixar, al país franquista al que no va voler tornar.
És estrany constatar com ara sembli que tant se valia tot, que tant era estar a un costat o un altre de la línia vermella, no en la guerra, insisteixo, sinó en uns anys en què el nostre país era sotmès a la més gran de les brutalitats -valgui el darrer llibre l’Holocaust espanyol,de Paul Preston, en tot el que fa referència a Catalunya. Fa angúnia veure com el nostre país reacciona als efectes d’una dictadura de manera tan diferent com han reaccionat altres a les seves. El triomf pòstum de Franco és haver convertit el franquisme i les seves atroces conseqüències en una espècie de tel fantasmal, vacu, banal, que ho tapa tot, i on molts se senten segurs, com si fos una coartada mental.
Tant se valia tot?, li preguntava a l’Amadeu Cuito, tot dinant, després d’escoltar com en Xavi ens recordava que Josep Pla no li dedica ni una ratlla a Sentís. L’Amadeu, amb la seva impertorbabilitat característica, sense fer-ne cap valoració moral, va sentenciar: “van guanyar una guerra, Quim, no ho oblidis”. Al vespre, repassant el seu darrer llibre, Memòries d’un somni, vaig llegir: “Abandonar la llengua pròpia, renunciar a educar els fills en la que sempre han parlar, acceptar en silenci el tracte vexatori de totes les manifestacions de catalanitat i veure la nostra història llançada al cove són genuflexions que, a l’hora de recuperar la fàbrica i les propietats, semblen poca cosa, però erosionaran per sempre més la moral dels que les fan (…) La victòria franquista deixava Espanya dividida entre vencedors i vençuts i Catalunya, sense vencedors, vençuda, rompuda i humiliada”. I acaba: “No estic segur que trenta anys de democràcia hagin aconseguit esborrar el pes que aquesta desfeta encara té a les nostres consciències”.
No, la boira encara no ha escampat. Encara la sentim a la pell, freda, buida, amb un deix de soroll somort de vidres trencats.
