Des de que he començat a escriure aquest article, he esborrat diverses vegades les dues primeres línies. Quan saps que les primeres ratlles funcionen, pots continuar amb la certesa que la feina arribarà a bon port encara que desconeguis el desenllaç. Els rengles següents ja són pura emoció entre l’indestructible confiança i l’expectant sorpresa d’unes paraules que es van trenant amb ordre a la cerca de sentit. Mentre escrius, pren cada cop més importància no allò que dius sinó el que queda per dir. Codificar les paraules i l’ordre en què aquestes van teixint un missatge ja no respon a la voluntat sinó a una misteriosa atropellada seqüència de pulsacions que brolla no dels dits sinó del desig de l’ànima que busca penetrar en el lector.
Estic espès, i no em trec del cap una musiqueta tènue però estrident que traspassa la finestra. Decideixo sortir al balcó per esbrinar-ne l’origen. En obrir la porta em colpeja com ona de xoc una pujada de decibels procedent del pati de l’escola del davant que està de carnestoltes. Mai he entès que per celebrar faci falta excitar tant els timpans propis i aliens. Constato, no obstant això, que només em passa a mi i a algun tímid que, com jo, la introspecció ens expulsa de festes i llocs concorreguts amb molt soroll. Escapant de l’estrèpit, fixo la mirada en un arbre al mig de la placeta davant de l’escola, que té el brancam sec. Al ser un exemplar tan alt i gros de fulla perenne -no en sé el nom- hauria d’exhibir una certa verdor que no té. Anys enrere, n’hi havia quatre o cinc més d’igual naturalesa però es van anar substituint per una altra espècie caducifòlia tan aviat morien o els tombava una ventada. Ara només queda aquest, i em pregunto si sobreviurà. Abstret definitivament del primer pla de l’orgia acústica, i mentre va fluint la conversa amb el més fidel interlocutor -jo mateix- dirigeixo la vista cap a l’únic gerani supervivent del balcó, que sorprèn per la ufanosa verdor. Primer èxit de la tarda, em dic. Aquesta varietat té les fulles més petites i abundants a diferència del gerani més corrent a Barcelona, que és atacat per l’arna, un insecte que devora la planta. Aquest és l’únic gerani verd i viu que abasta la meva mirada, constato fent un tràveling junt a la barana examinant la resta de balcons.
Un impuls reflex, inconscient, em redirigeix la mirada a l’ampolla que faig servir habitualment per regar, que es troba dins d’una galleda junt amb algun estri de jardineria a un racó al costat de la barana. Vés a saber quin estímul condicionat o, pitjor, quin mecanisme inconscient d’autodefensa en hores baixes, m’ha suggerit regar la planta, i de retruc preservar la meva pobra autoestima que potser no suportaria més devastació al balcó de casa. Em pregunto si l’he de regar desobeint la instrucció d’estalviar aigua. Em vull auto-convèncer que els geranis a l’hivern s’han de regar poc. Penso que a la propera dutxa recolliré els primers litres d’aigua freda en una galleda que guardaré per regar quan toqui. Ara em pregunto si aquest autorrequeriment respon a una obsessió de minimalisme vital i d’autosuficiència que reconec m’ha aïllat socialment sobretot en cercles familiars. La mare, que va passar gana a la postguerra, em feia acabar sempre tot el menjar del plat, i jo em preguntava en silenci si no era millor llençar unes restes misèrrimes que no em venien de gust, que empassar-me-les de mala gana per l’imperatiu irracional d’escurar el plat fins treure-li lluentor. Quan el teu interlocutor, la major part del temps ets tu mateix, no et reprimeixes a fer preguntes. Les respostes són sempre insuficients i no del tot convincents.
Torno a seure davant el teclat. Ho provo de nou, i el cap se me’n va ara a la Franja de Gaza. No hi he estat mai. Tampoc a Israel. Em venen les imatges televisives del genocidi. Em pregunto com en aquella regió de la Mediterrània més seca que Catalunya es proveeixen d’aigua potable. Tenen dessalinitzadores? Si les tenien, ara deuen estar inutilitzades per la barbàrie de la guerra. Penso que si continua sense ploure caldrà decretar la situació d’emergència extrema. A Gaza hi estan permanentment. Em pregunto si la falta de pluja no només asseca rius i pantans sinó també l’ànima de les persones. Jo mateix sóc víctima d’un temor inconscient a l’existència, que no necessita morts per experimentar el buit interior i l’amenaça del món.
La gravetat d’una sequera s’expressa en si mateixa. Sense aigua no hi ha vida. Una gravetat extrapolable a afeccions morals com el malestar que em té corsecat. La sequera, sigui física o moral, contradiu el somni de benestar que crèiem governar. He dubtat si posar directament felicitat en lloc de benestar. Benestar és l’eufemisme que rebaixa la càrrega subjectiva que tant espanta a la raó. El concepte felicitat, encara que és el que realment abasta la diferència entre satisfacció i dolor, no és gaire ben vist -ho vaig sentir fa pocs dies d’un docte tertulià radiofònic- per la dificultat de mesurar directament l’intangible. La raó i, per extensió, la societat moderna, prefereix conceptes directa i empíricament mesurables com benestar. La felicitat a vegades és un gerani a la finestra. O és imaginar un poble sota l’aigua del que, com l’iceberg, només veus la punta del campanar.
Escric a pesar de l’espesseïment que m’aclapara perquè la timidesa em reclou rere un teclat on, lluny del soroll, penso en tu. Només si penso i no deixo de pensar en el destinatari, aquestes paraules prenen vida i sentit, i el meu diàleg permanent no és introspecció sinó la innocencia d’un pacte ocult que em salva de l’aïllament. El genocidi, la guerra i la pluja punyetera que no cau han encès l’emergència extrema d’una ànima que resisteix esperant que torni a ploure.
