Que fossin reconeguts els drets humans no fa tants dies. Un cop assumit que les persones tenim drets, i, en conseqüència, deures, a la vista del mal tracte que es dispensa a la Terra, potser caldria pensar que la Terra també té drets que si no es respecten ens hi va la continuïtat de la vida humana ja que en depenem, en formem part.
La Terra no pot reclamar els seus drets, tot i que té veu en el canvi climàtic, i prou que es fa escoltar. Sí que pot reclamar els drets de la Terra la pagesia que la cultiva. A través de la plataforma 6F, aquests primers dies de febrer pagesos i ramaders s’han manifestat amb marxes lentes de tractors por tot el territori català fins arribar al cor de Barcelona, la capital.
Les protestes s’havien cuit a foc lent: fa molt de temps que hi ha malestar pels elevats costos de producció i, per acabar-ho d’adobar, els gravíssims efectes de la sequera els primers damnificats de la qual han estat els pagesos amb unes dràstiques mesures que amb una mica de previsió per part de l’administració s’haurien pogut mitigar. A tota aquesta pressió cal afegir-hi l’excés de burocràcia. No fa gaire vaig veure en un documental televisiu un pagès dalt d’un tractor amb un ordinador a la falda. En ser preguntat, va dir que havia de donar compte a l’administració (ja fos la nostra pròpia, l’espanyola o l’europea) de tot el que feia… No m’imagino el meu avi pagès havent de donar explicació en un paper, que potser ningú no es llegirà, si ensulfatava la vinya, si la podava, si la llaurava i en el temps i en lluna en què ho feia… Una situació kafkiana com la que es dona sovint quan vas al metge i el facultatiu per comptes d’escoltar, mirar la cara i prémer amb les mans la part dolorosa del pacient, escriu en una pantalla que no diu res si no se li fa dir.
A aquests punts d’inhumanitat hem arribat en el tracte de les persones i, per descomptat, de la Terra, que no pot defensar-se si no és a través de la pagesia sempre sotmesa a les directrius escrites en un despatx, exigides per uns funcionaris la majoria dels quals sense cap contacte amb la realitat d’aquest treball dur que, una altra de les queixes manifestades aquests dies, les generacions joves no volen fer justament perquè ni s’hi guanyen la vida ni tenen cap recompensa moral: la consideració del treball al camp en les ciutats i en la societat en general és molt pobra per pur desconeixement de la seva vàlua. La cultura agrària i ramadera és alguna cosa més que la força dels braços o la pastura: és un humanisme lligat als cicles de la natura: no es pot sembrar quan no toca, per exemple, hi ha un temps per a cada cosa i cal saber-lo.
Les darreres generacions han estat molt depredadores del territori i els recursos naturals, el problema que ara crema ve de lluny i a tot arreu del món, la globalització deu tenir coses bones, però no sembla que ho hagi estat per a l’agricultura, la ramaderia i cal afegir-hi la pesca. Sempre hi ha hagut veus que han posat sobre la taula els drets de la Terra, el respecte als seus cicles, la seva localització i la seva biodiversitat. El teòleg i filòsof brasiler Leonardo Boff, un dels fundadors de la Teologia de l’Alliberament, va deixar el seu hàbit de franciscà i el ministeri sacerdotal arran d’una segona condemna a un temps de silenci. La primera suspensió a divinis va ser per les seves idees sobre carisma i poder. El segon decret inquisitorial li va caure per evitar que participés en la Cimera Eco-92 a Rio de Janeiro.
Quan Jorge Bergoglio va esdevenir el papa Francesc (un nom significatiu en aquest context), va escriure l’encíclica Laudato si’, que tracta de la cura de la casa comuna, és a dir: la cura de la Terra, Leonardo Boff va escriure un article esperançat que ha topat amb una paret. El papa Francesc és una veu autoritzada, però no gaire o gens escoltada per les nostres societats materialistes, capitalistes i inductores del consum. Fins quan, aquesta sordesa, aquesta indiferència, aquesta irresponsabilitat enfront d’aquest ‘genocidi’ silenciós del saber ancestral de la pagesia, aquell saber pràctic i respectuós amb els cicles naturals que guardava les llavors d’un any per l’altre. Encara recordo la meva àvia posant amb cura en uns fulls de paper rugós les llavors de les síndries, dels melons, de les carbasses, dels tomàquets, de les seves varietats…
