Des de fa uns dies una sèrie de polítics catalans (i aquí em deceben tant ERC com altres) estan parlant de la necessitat de ser “realistes”. I amb això volen dir (segons les seves declaracions) que cal formar un govern que pugui treballar durant una legislatura per eixamplar la base sobiranista i aconseguir després el que ara sembla impossible. I hom es fa creus que d’això en diguin “realisme”.
Anem a pams. Ja vaig dir en una altra ocasió que és molt legítim que un polític no tingui pasta d’heroi i encara menys de màrtir. D’això no se’n pot fer cap retret a ningú. Allò, però, que sí que se li pot exigir és que no vulgui amagar els molt respectables límits de la seva personalitat humana amb arguments indefensables. Qui ara, pretextant ser “realista”, parla de treballar durant quatre anys per llavors tornar a intentar aconseguir la independència, està enredant el personal, per dir-ho clar i català.
És ser realista voler administrar les engrunes autonòmiques que encara ens deixin i creure que així es pot tenir cap llibertat per “ampliar la base sobiranista”? Com creuen poder fer-ho, sense provocar el trencament que ara sembla que volen evitar?
És ser realista esperar ampliar la base sobiranista després d’haver decebut més de dos milions d’electors, congelant tot el que s’ha fet i s’ha aconseguit fins ara, que és més del que sembla que creuen els pusil·lànimes?
És ser realista desconcertar la gent que a tot el món està nodrint un suport internacional creixent i un ressò com mai havia tingut el conflicte català? És realista malbaratar la feina que està fent el president Puigdemont des de l’exili? O no reaccionar massivament i com cal si fos lliurat als espanyols?
És realista esperar que acomodant-se el que dicta el poder espanyol sortiran els presos i podran tornar els exiliats? No ho és gens. Jo diria que és somniar truites. El que és realista és que si (en diguin com en vulguin) ara s’acota el cap per esperar temps millors, encara entrarà més gent a la presó i potser haurà d’anar-se’n de Catalunya més d’un dels que ara es creuen ser tan realistes.
Algú ho ha dit i (malauradament) crec que té tota la raó: com més gent entri a la presó més aviat podran sortir-ne tots. Però es tracta que, si algú hi entra, no sigui perquè els partits ens han fallat, sinó perquè s’hagi plantat cara a Madrid i no s’hagi caigut en el parany d’un “realisme” enganyador.
Em dirigeixo molt especialment a aquella gent d’ERC que propugni aquest ajornament del xoc amb l’Estat esperant temps millors. I els demano que recordin que el seus màxims èxits electorals han estat deguts sempre no al fet de ser d’esquerres, sinó a ser clarament independentistes. I per molt que es vulgui argumentar, aquest “ajornament realista” no portaria a una possible independència d’aquí a quatre o cinc anys, sinó que l’ajornaria possiblement per a una generació sencera. Perquè seria molt demanar que la gent del carrer continués al peu del canó, si tingués la decepció de veure que “els de dalt” no volguessin fer el sacrifici que calgués per correspondre-hi.
Que ningú no s’enganyi: d’aquí a quatre anys l’ultranacionalisme espanyol no seria diferent del d’avui. Si per cas, encara pitjor, envalentit per l’encongiment dels catalans portat per l’èxit de la seva estratègia de la por, de la intimidació i de les persecucions a compte de jutges prevaricadors.
El 21 de desembre es va tornar a aconseguir una majoria independentista al Parlament. I es va aconseguir perquè els electors van creure que els elegits no “s’arrugarien”, que desafiarien l’Estat i que no s’avindrien a cap negociació que no comportés la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i l’anul·lació de les multes i de les fiances astronòmiques imposades per aquesta mala caricatura que és la justícia espanyola. Qui no vulgui o no s’atreveixi a plantar-se decididament al davant de l’arrogant bogeria espanyola, ha de deixar pas a qui hi estigui disposat. A deixar pas a gent, aquesta sí, més realista.
[Subscriviu-vos al canal de Telegram d’El Matí: t.me/elmatidigital]
