Amb tot el debat que ha generat la borratxera de Puyol (el capità del primer equip del Barça que va decidir operar-se del genoll a mitja temporada per tal de disputar la Copa Confederacions amb Espanya a un nivell òptim) ningú parla, com diu n’Andreu Pujol en el seu darrer article, de la boina de Mossos d’Esquadra que portava Alves al cap. Com bé diu, si ho féssim nosaltres a saber què ens passaria. Per acabar d’arrodonir l’espectacle ahir sortí Toni Freixa en roda de premsa post-reunió de la Junta per dir que els jugadors van tenir un “comportament exemplar” a la rua. El Barça està realment fotut si no té ningú més capacitat per fer de portaveu de la Junta.
Però deixant el tema rua aparcat, parlem de futbol. Messi lesionat definitivament, tot i que diuen que no hi ha ruptura. Pronòstic de dues o tres setmanes de baixa. Doncs escolti, amb la Lliga al sac i amb més a perdre que a guanyar, que ja no jugui més fins la temporada que ve. Diumenge passat al Calderón es va aconseguir l’enèsima victòria a la Lliga contra un Atlético que porta unes setmanes fluixetes i ja veurem en quines condicions arriba a la Final de Copa del Rei d’aquest divendres. Ara al Barça li toca intentar guanyar el tres partits que queden per assolir la xifra de 100 punts. El primer partit aquest diumenge a les 21:00h a l’Estadi amb posterior celebració pel títol de lliga (recorden allò dels horaris familiars que prometia Rosell en campanya?).
Deixant de banda el Barça, agafem un avió cap a Anglaterra, i ens dirigim a la localitat de Wigan (situada al Gran Manchester, al comptat de Lancashire) perquè ja saben que tinc certa predilecció per l’entrenador del Wigan Athletic, Robert Martínez. El Wigan finalment ha confirmat el descens a Championship després de perdre 4 a 1 a l’Emirates Stadium davant un Arsenal que havia de guanyar si volia mantenir l’aspiració de jugar Lliga de Campions la temporada que ve. Malauradament pels de Martínez, aquesta vegada no s’ha produït el miracle que s’havia donat en temporades anteriors, i parlem de miracle perquè amb les plantilles que ha gestionat l’entrenador de Balaguer aquestes darreres temporades, la permanència ha estat, efectivament, un miracle. Però, si dimarts l’equip perdia la categoria, dissabte guanyava la Carling Cup al mític estadi de Wembley contra el Manchester City, gràcies a un gol de córner en el temps afegit de la segona part. Sota la pluja, com marquen els cànons de l’èpica, i en un escenari immillorable, Martínez, aconseguia el primer títol en tota la història del Wigan Athletic, i això té, sense dubte un mèrit extraordinari. Té mèrit perquè per començar el primer equip de la ciutat de Wigan no és el de futbol, sinó que ho és el de rugby, té mèrit perquè Robert Martínez ha implementat un estil de joc de possessió de pilota (que, recordem, no vol dir que controlis i dominis el partit) que manté en la majoria de partits que disputa, indiferentment de si davant tenen el Reading o el Manchester United. Martínez ha aconseguit que un equip modest, d’una ciutat a l’ombra de Liverpool i Manchester, sigui reconegut a Anglaterra pel seu futbol allunyat de l’estil tradicional d’allà, admirat pels catalans que seguim de prop la Premier League i derroti el totpoderós Manchester City en una final a Wembley. Tanta és la bona feina que ha fet Martínez al Wigan que sona com un dels possibles substituts de Moyes a la banqueta de l’Everton ( que entrenarà a l’United a partir de la temporada que ve). Encara no se sap què farà Robert Martínez en un futur, el què sí que sabem és que, de moment, ja ha fet història a Anglaterra amb un equip modest i un futbol atractiu.
