Ningú sabia ben bé com era que havia començat a jugar a l’equip de futbol del poble. Ningú sabia tampoc si vivia al poble. De fet ningú sabia pràcticament res d’aquell xicot de pell bruna, ulls immensos i una estatura tan notable que sols li faltava una llança i un escut de palma perquè semblés un guerrer massai, un d’aquells salvatges de les pel·lícules de quan es feia cine de veritat. El que si coneixia tothom era el seu nom: Sharik. El seu nom, el seu cognom o el que fos, però tothom el coneixia per Sharik. Sharik fes això, Sharik fes allò, ves aquí o ves allà.
Avui era el debut del nostre massai particular en competició oficial i precisament contra l’equip del poble veí… Els de més amunt, vaja. Un derbi local que aconseguia que per primera i única vegada a tota la temporada hi hagués més presència de gent al camp, que la vintena d’habituals que es dedicaven amb gran professionalitat i dedicació a la ingestió de quantitats ingents de cervesa i a l’expulsió de tota mena d’insults contra l’àrbitre. No és que avui tinguéssim un ple fins a la bandera, ja que en realitat, llevat de l’estelada descolorida que presidia la tribuna, al camp tampoc n’hi havia cap de bandera, però alguns centenars d’afeccionats d’un equip o altre, sí que hi eren.
L’efecte Sharik va començar en el mateix moment que van sortir els equips al camp. Els colors de l’equip de casa eren com els del Barça, encara que ningú en sabia el motiu i el nou fitxatge de terres exòtiques lluïa un equipament que li quedava escàs pertot arreu. Els seus reiterats intents de tirar la samarreta avall i les calces amunt resultaven inútils, i els quatre dits de carn on tenia el melic quedaven irremeiablement a la vista de tothom. Aquell detall hauria estat una fotesa imperceptible si no fos perquè, quan va començar a rodar la pilota, es va fer evident als ulls de tothom que les habilitats futbolístiques del nostre nou fitxatge eren més aviat minses, per no dir nul·les.
Lent, maldestre, sense estil, semblava encantat o adormit, sense arribar a cap de les pilotes que passaven a prop seu. Tal vegada la seva verdadera vocació esportiva fos el bàsquet, però malauradament d’equip de bàsquet, al poble, no n’hi havia. Per això quan els veïns van marcar el primer gol, poc abans de la mitja part, l’ambient es va començar a escalfar i no tan sols perquè al bar del camp ja s’havien esgotat les birres.
Els comentaris que jo anava sentint mentre es cremava el quart d’hora de descans eren de tant mal gust que vaig decidir anar a ocupar un lloc solitari en un dels racons abandonats de la grada més alta. Feia la impressió que aquell negrot, com repetien uns i altres, amb to despectiu i desagradable, tenia la culpa de tot. Inclús que al nostre porter se li hagués escapat la pilota per sota de la panxa en el gol rival.
Així doncs, quan van tornar a sortir els equips al terreny de joc i tothom va comprovar com aquell noi llargarut de pell bruna tornava a estar dins dels titulars, els xiulets i els crits van pujar de to. Ara era l’entrenador qui s’havia tornat boig.
Però jo ja vaig notar un canvi en aquell mateix moment. Potser subtil, si voleu, però evident. La samarreta i les calces d’en Sharik eren nous. No tant sols eren nous sinó que li anaven a mida. Perfectes, llampants, impecables.
Llavors, quan va tornar a començar a moure’s el tros de cuiro rodó, va tenir lloc el miracle. El negrot sapastre, lent i sense ànima de la primera part es va transformar en un davanter centre agressiu, ràpid, àgil i lleuger d’idees, que demanava la pilota a crits. La primera bimba que li va arribar a la segona part (i que era la primera de tot el partit) la va ben aprofitar: dues fintes ràpides, un túnel per sota les cames del central i abans que el porter no pogués ni moure’s un cacau de nassos per tota l’esquadra. Gol, gol, gol, cridava tothom. Però com era possible allò? Aquell gamarús de pell fosca i cames infinites havia fotut aquell golàs?
Però quan encara els aplaudiments i crits d’admiració no s’havien apaivagat, ja en teníem un altre al sarró. Córner des de la dreta i pilota al mig de l’àrea. Com impulsat per una molla, aquell tal Sharik va remuntar un metre per sobre de tots els defenses i cop de cap precís a la base del pal esquerre. Imparable.
Un quart d’hora de la segona part i ja havíem remuntat. Un quart d’hora de la segona part per convertir el malvat en heroi, el dimoni en déu. Un quart d’hora de la segona part i tothom ja començava a cantar un nom: Sharik, Sharik, Sharik, fins i tot alguns a ritme de Sha, Sha, Sha! Durant la mitja hora que encara quedava, aquell prodigi de la natura futbolera encara va tenir temps de fotre dos gols més , sense que ni el marcatge especial dels defenses i les trompades el poguessin aturar. Córrer, pressionar, desmarcar-se, driblar, xutar, passar la pilota, demanar-la, córrer amunt i avall com una pantera negra cercant les seves presses. Un autèntic Messi de pell més fosca i el doble d’alt però que va fer gastar un munt de salivera als nostres aficionats.
Quan va acabar el partit, amb aquell increïble 4-1 al marcador, els renecs i les malediccions s’havien convertit en aplaudiments i crits d’admiració cap aquell nou heroi que segurament estava destinat a quelcom molt alt dins del món del futbol.
Bé, com que resulta que jo soc el redactor local, i per tant l’encarregat fer arribar les cròniques dels nostres partits de vuitena regional als diaris, en intuir que hi havia notícia, em vaig afanyar a baixar des del meu racó per dirigir-me directament cap on era l’entrenador local, al que conec des de fa temps.
—Ep, entrenador, un moment si us plau!
—Ostres, Ramon, el periodista. Què hi ha, soci?
—Una gran victòria, oi, míster?
—Sí, una gran victòria. Ara mateix ho celebrarem amb una mica de cava al vestidor. Si vols venir…
—No, gràcies. El que voldria és parlar d’aquest noi de color, en…
—En Sharik? Sí, noi, un autèntic crac! Fantàstic!
—Sí, però, a què es deu aquest canvi tant bèstia que hi ha hagut entre la primera i la segona part? No li haureu fotut pas una injecció de pa amb tomàquet?
—No, home, no! —el míster es va posar a riure—. El noi tenia un problema i a la mitja part s’ha solucionat. Resulta que ja li han arribat els papers.
—Els papers? Quins papers?
—Simplement, els papers.
