Mentre esperem la caiguda de la sentència d’un moment a l’altre, a Catalunya van passant coses i al món també.01
Fixem-nos en algunes coses que ens poden il·lustrar; a qui li interessi, perquè hi ha qui sembla que passi de tot i aquest tot és massa. Avui el poble kurd ha estat abandonat pels EUA d’Amèrica, la gran potència, la policia del món. America first! Jo primer i la resta que es podreixi. Això passa en molts àmbits del món i de la societat. Els kurds que van fer la feina més lletja, per perillosa, als EUA, perquè aquests anaven bombardejant jihadistes (EI) des de l’aire, els kurds donaven la cara i les seves vides a pit descobert. Ara els han deixat en mans de Turquia, el país que els vol massacrar i que fa pocs dies la UE posava al costat de l’Estat espanyol en qüestió de drets humans. Pobres kurds i pobres de nosaltres!
Hong Kong és un poble, un país de set milions d’habitants, xinès però acostumat a la democràcia i que els britànics van abandonar, també, a la sort de la dictadura comunista-capitalista de Pequín. Els van fer empassar allò d’ “un país dos sistemes”, que ha resultat ser una enganyifa com moltes fan els poderosos. Els hongkonguesos, com un sol poble, reclamen democràcia legítimament; els van prometre un sistema diferent del de la Xina continental. No cal que expliqui com es rebel·len contra les pretensions del règim titella que els tenalla. És d’admirar el seu coratge i constància en la seva lluita per la democràcia. Tret fets violents aïllats, que els mateixos revoltats han condemnat, la seva lluita és pacífica contra unes forces de l’ordre, reforçades per grups paramilitars mafiosos enviats des de Pequín. Quin paral·lelisme i quina conclusió se’n pot traure mirant a casa nostra?
Els britànics, colonitzadors per excel·lència, van deixar malparades totes les seves colònies d’arreu del món. Hong Kong n’era una però, sense deixar Àsia, Índia en va ser un altre. La independència la va guanyar el pacifisme de Gandhi, els seus dejunis, les seves marxes. Les grans marxes duen a la llibertat; recordem les de Martin Luther King. Malauradament l’Índia va acabar dividida de manera sagnant per les diferències religioses amb les quals Gandhi no va poder. Però els britànics van haver de marxar com ara volen marxar de la UE; una de les coses que estan passant també al món, a Europa, que, si no fos pels problemes que té (ara s’hi afegeixen els aranzels de Trump), potser la UE s’hauria preocupat del “cas català” i de la flagrant violació dels drets humans que patim els catalans, tret dels botiflers que semblen feliços essent súbdits i no ciutadans, ciutadans normals, no de Cs.
Per parlar de persones que sí que es preocupen per la resta, pensem que en aquests moments l’Open Arms està duent cap a port segur una quarantena de persones rescatades al mar. Novament els herois hi tornen i veurem que fan els països de la UE aquesta vegada. Són bones notícies, que cal prendre amb paciència i prudència, com el fet que el Consell d’Europa enviï una comissió per comprovar la qüestió dels drets humans a l’Estat espanyol i comparar-la amb Turquia. També ho és que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) de Luxemburg hagi admès a tràmit el recurs de l’ANC contra la decisió de la Comissió Europea de rebutjar sancionar l’Estat espanyol per “la vulneració dels drets polítics i civils del poble català…”. Cal ser prudents, però es van fent “passetes“. I, no ens hem d’entusiasmar amb la UE perquè l’impresentable Josep Borrell ha estat examinat pel Parlament Europeu i és molt fàcil que passi la prova perquè això és una qüestió de martingales entre els governs dels estats membres, encara que un govern estigui en funciones. Si se’l confiten a la UE i deixa d’escampar porqueria per “doquier” sobre Catalunya ho haurem de celebrar.
I, què me’n dieu del ridícul de Cs i la Lorena Roldán amb la moció de censura contra el president Torra? Aquesta gent han perdut el nord i van de fuita en fuita. La tal Roldán és una digna successora de l’Arrimadas; la dignitat la tenen dessota les soles de les sabates. Les seves actuacions al nostre Parlament, acompanyades del Carrizosa i Cía., són tan esperpèntiques que ni el PSC de Miquel Iceta les pot suportar. Ja sé que no està bé ficar-se amb la cara de la gent però, segons qui, amb la cara ja paguen. Ah! I, aquell noi de Granollers, el gran botifler, només comparable amb el Borrell, l’Albert Rivera, rient les gràcies d’aquest trio tan desgraciat com ell. Em sembla que el 10-N, serem nosaltres els que riurem. Quina colla!
Mentrestant, el Liceu de Barcelona ha celebrat els seus 22 anys de reconstrucció del darrer incendi. Veieu com passen coses. Entre elles les informacions que la premsa més espanyola calla: el desenvolupament positiu de l’economia catalana pel davant de l’espanyola que va arrossegada. Aquí, com a balanç, creixen més les inversions, exportacions, l’ocupació, el PIB, que al conjunt de l’Estat i això no ho poden pair perquè vol dir “alguna cosa”, com no van poder pair l’1-O.
No vull fer pronòstics sobre la sentència, però la tenim al damunt i estem preparats per tot. No cal dir el que jo desitjaria: justícia de veritat, que vol dir absolució! De moment, els nostres presos i preses ja porten, qui més qui menys, dos anys injustament a la presó. No sé què ni qui els podria compensar d’aquesta atrocitat. Però, si hi ha més atrocitats, sabrem reaccionar com els patriotes demòcrates de Hong Kong? Més, més forta hauria de ser la resposta. I, “ells” la temen. Si no, per què estan envaint els racons de Catalunya de “piolins” verds i blaus? Si no, per què no paren d’amenaçar amb el 155 i la Ley de Seguridad Nacional. Tenen por perquè saben que, a la curta o a la llarga, tenen la batalla perduda. Espanya ja ha perdut Catalunya! Llum als ulls i força al braç! I, si cal, hi tornarem!
