Negre sobre blanc. Lletres que ballen al ritme d’un verb desafinat. Pensaments que fugen. Paraules ofegades. Tinta que embruta el paper ara arrugat per la meva mà.

POR.

I si no recordo com es fa això d’escriure? 

Somric.

Això és impossible. Puja i pedala i veuràs que no caus.

I m’hi enfilo. Oitant! I escuro la gola i afino unes notes i m’hi llenço sense gaire escalfament. I rodolo carrer avall i aixeco el cul del seient i m’esforço quan ve el pendent.

I es produeix el miracle: la pàgina s’omple amb més o menys encert.

Torno a ser jo.

Vens?

On?

Al meu infern. Hi tinc una parcel·la amb un tros de mar i un pam de cel on m’oxigeno quan em convé.

Article anteriorHi haurà canvis a la composició del Congrés després del 10N?
Article següentSi cal, hi tornarem!
Glòria Berbel
És natural del Baix Montseny, on ha nascut, crescut i on continua madurant. Llicenciada en periodisme per la UAB es guanya la vida com a tècnica de Recursos Humans a l’administració local. Li agrada escriure, jugar amb les paraules, vibrar amb la seva sonoritat i les imatges visuals que poden crear, però el que realment desitja és que aquestes paraules arribin a emocionar. És membre del GEM (Grup d’Escriptors del Montseny), ha col·laborat en el BaixMontseny.info, al Nació Digital Granollers, a Ràdio Vitamènia i a la revista Bagant. I en el seu palmarès té algun premi literari pels microrelats com “Pell de mare” o “También es verdad”, pel relat “Lazos de aire 2.0” i per la novel·la “Bòsnia, terra enyorada”.