Havia estat una setmana nefasta. I el cap de setmana no prometia cap treva: treballar, treballar i més treballar.
Divendres, després d’una reunió que em va deixar buida per dins, vaig enfilar cap al meu destí. Em vaig allotjar en un hotel davant del mar, un d’aquells llocs esplèndids que la meva empresa sempre tria: cinc estrelles, totes les comoditats, vistes privilegiades. I, tot i això, jo… sola. Una solitud espessa, que ja no feia mal, però pesava.
L’endemà m’esperava una reunió amb inversors. Durant el check-in, vaig demanar que em pugessin el sopar a l’habitació. Un cop dins, sense encendre cap llum, vaig caminar fins al gran finestral obert. La brisa nocturna em va acariciar la cara i, per un moment, vaig deixar caure el pes d’un pensament: “Fins aquí has arribat, Diana. S’ha acabat. Aquesta vida no és la teva.”
El buit del vuitè pis em cridava com un murmuri enmig de la foscor. Em vaig aferrar a la barana, em vaig inclinar cap endavant, em vaig posar de puntetes. I aleshores la vaig veure: la lluna. Rodona, plena, brillant, penjada al cel com un ull que tot ho observa. Em vaig quedar quieta. Fascinada. Glaçada. El vent a la cara, els batecs del meu cor com a banda sonora.
Vaig contemplar la seva llum platejada com si hi pogués llegir un secret antic amagat entre els cràters. La lluna s’acostava, o potser era jo qui m’hi apropava. Ja no semblava un astre llunyà, sinó un món real, palpable. Cada cràter es transformava davant meu en gratacels en miniatura.
Hi vaig veure éssers diminuts i nerviosos, atrapats en rutines com les nostres: corrien, compraven, venien, es buidaven. Construïen sense parar, destruïen al mateix ritme. Cercaven, desesperats, una sortida per fugir d’aquell planeta i trobar-ne un de millor.
I vaig entendre-ho: la lluna també era plena de gent que volia escapar.
Llavors, algú va trucar suaument a la porta.
—Servei d’habitacions, senyoreta Santos —va dir una veu suau.
Vaig tornar de cop a la realitat. A la safata damunt la taula, davant del finestral. Em vaig asseure. La lluna encara era allà, mirant-me.
I de sobte, em va venir al cap una dita de la meva àvia:
“A totes les cases couen faves… i a casa meva, calderes.”
I vaig prendre una decisió: No mirar més a l’abisme. Mirar endavant. Començar de nou, encara que no sàpiga per on.
No faria de la feina el timó de la meva vida. Faria de la meva vida un viatge.
Perquè, al final, el destí que de debò desitjo… és tan senzill com això: viure i gaudir.
