Una de les situacions que no és senzill d’abordar en una teràpia de parella és quan una de les dues persones ve amb l’angoixa que li provoquen la manera de ser o les conductes de l’altra i no és senzill perquè el que desitgem tothom quan algú ens fa sentir malament és que se n’adoni i que ho canviï. Pot ser que vinguin a teràpia perquè el psicòleg els ajudi a “fer-li veure” a la seva parella allò que percebem com tan obvi. Com pot ser, més dedicació a la família, més iniciativa, més escolta, més implicació, etc.
De vegades sí que a la teràpia s’entén la necessitat de canvi –generalment per part de les dues persones i no només una–. És a dir, no canviar a les persones sinó la manera de relacionar-se. De fet, quan es va a teràpia és amb intenció de canviar aquelles coses que no fan sentir bé. Ja sigui individualment com de parella.
Però també massa sovint ens trobem amb el que dic “persones joncs”. Són persones que passi el que passi, segueixen al mateix lloc. Quan hi ha una discussió, esperen que passi la tempesta, diuen que sí, que sí, però no canvien absolutament res. I si venen a teràpia, faran el mateix, vindran, et diran que sí, però de seguida ens adonem que ni canvia res, ni hi ha cap evolució.
És aquí on la persona que se sent afectada s’haurà de plantejar: “i ara què?” i començar el procés d’acceptació “radical”, perquè no li’n queda una altra! Acceptar que: “la meva parella és així” i, aquí, és on comença realment la teràpia perquè ens obliga a fer-nos la pregunta de: “i ara jo… què vull fer?” Perquè acceptar, no vol dir quedar-me al teu costat passivament, això no seria acceptació, això seria resignació.
No és un procés fàcil i sovint, d’entrada, es percep molt injust, perquè és com: “quina barra! A sobre soc jo qui ho he de fer tot!” però hem de posar damunt la taula tot un munt d’invariants, que poden ser molt injustos, però sobre els quals no tenim control. De vegades ens topem amb invariants greus com poden ser conductes violentes.
Quan diem que hem d’acceptar a la parella el que volem dir és: “accepta que la persona que està amb tu no canviarà el que tu voldries que canviés!” Per tant, ara que ja està acceptat, ara tu què faràs?
