A gairebé totes les cases del món hi ha portes. Portes grans i portes petites. Pintades de blanc o verd o blau o senzillament sense pintar. Envernissades i prou. Les portes de la nostra història eren cinc i estaven envernissades i prou.
Cadascuna tapava el forat d’entrada a una estança i totes estaven cofoies de la feina que feien. Tres tancaven i obrien el pas als dormitoris, una a l’estudi i la cinquena a la cambra de bany. Totes eren de la mateixa mida i totes tenien el pany i la maneta igual, no obstant, cadascuna tenia un caràcter diferent.
La de la cambra de bany sempre estava refredada perquè per evitar les ferums la finestreta sempre era un xic oberta, així que cada cop que s’obria o es tancava grinyolava.
Justament aquest grinyolar molestava moltíssim la porta de l’estudi que es pensava que era especial pel fet de donar pas a l’estança que més coneixements guardava amb tota aquella mà de llibres. Tenia fama de ser una mica estirada. Sempre tenia opinió de tot.
Les portes dels dormitoris eren també especials. N’hi havia una que rebia patacades cada cop que l’habitant de la cambra s’empipava de manera que patia d’una por terrible que algú fes enfadar aquell jovenet.
N’hi havia una altra que de tant mirar endins aquell batibull de coses penjades per les parets o apilonades pel terra acabava patint de mal de cap continuat.
I la tercera, quan es tancava, quedava de cara al mirall de l’armari i tant de temps mirant-se s’havia tornat superpresumida i una mica “pija”.
Curiosament aquella tarda totes les portes eren tancades de manera que es veien les cares unes a les altres. Bé, la “pija” veia les seves companyes de costat perquè n’estava una mica allunyada.
-Com és que avui totes som tancades? – va fer la poruga
-Ves! Perquè no entrin els gats als dormitoris – va respondre la refredada
-Jo, estimada, no pertanyo a cap dormitori – va dir la de l’estudi – perme-te’m que et recordi que el que jo atresoro és coneixement. He dit!
-Nya, nya, nya, nya, nya…. – va fer burleta la poruga – ja ha parlat madame “ho-sé-tot”
I així va quedar la cosa fins que una estona més tard va aparèixer la mare amb un senyor que duia una cinta mètrica en una mà.
-I aquestes les voldria com les de baix, però sense el vidre. Potser la de l’estudi sí perquè deixi passar la claror… – deia la mare
I aquell home va començar a mesurar aquí i allà provocant pessigolles a totes les portes. Al vespre quan tothom havia de passar cap el llit, començava el moment més caòtic que vivien les portes cada dia. Una que passa cap el lavabo, l’altre que va cap a l’estudi i a mig camí s’ho repensa i xoca amb la porta del lavabo primer i amb la seva germana després… De mentre, l’altra que no troba no sé què, s’enfurrunya i colpeja primer el llit i després – ai! – la porta. I així una llarga mitja hora abans no torna a regnar la calma.
-Buf! – va dir la poruga – em pensava que avui rebia jo.
-No cridis, si us plau – va fer la del mal de cap- Quan ella no ha trobat no sé què ja ho he vist a venir… ai, ai, ai i pam! Qui havia de rebre? La cosa perduda nooo, és clar, la porta!. Això no és vida.
-I, si em permeteu, què penses que és vida per a una porta, estimada? – es va sentir des de l’estudi.
-Doncs jo diria que t’obrin i et tanquin amb cura i sense fer-te nyanyos. Jo en tinc un aquí al darrera que fa un mal… – va dir la del lavabo.
-No et queixis, tu – li va respondre la poruga – Saps què és no saber ni de quin color tens la pell de tantes i tantes enganxines que t’han posat a sobre? Mira’m i digues-me, que et semblo jo?
-Ai, noia, estàs d’allò més “chic” – va fer la presumida – Què no donaria jo per estar guarnida com tu i poder-me emmirallar cada cop que em tanquen … és tan fashion!
