[Camí de sirga – Jesus Moncada]

Quan les novel·les s’escriuen per salvar una història de l’oblit acostumen a prendre un to elegíac que els fa perdre la força per excés de sentimentalisme. A Camí de sirga, malgrat ser escrita per a la memòria, Moncada sap dur-nos en l’alegria i la pena justa per l’esplendor i la decadència d’un poble ebrenc. Aquest poble, que tingué una entrada triomfant al segle XX, va veure, amb el pas dels anys, com la construcció d’un pantà el feia desaparèixer. Els vilatans són forçats a veure l’enderrocament de casa seva i del seu imaginari en nom del “progrés”. Camí de sirga recorre la història d’un segle a través d’una vila forjada entre l’Ebre i la Franja, on el paisatge defineix els qui l’habiten; resistents com els  llaüts que veuen passar cada dia riu amunt.

Amb la gent del riu, els miners i els burgesos de província, Camí de Sirga ens deixa una de les dones més memorables de la literatura catalana dels últims cent anys: la Carlota de Torres i Camps. Aquesta novel·la és també la història d’una dona contra el temps. La Carlota imposa al llarg de la novel·la presència i domini sobre persones i coses des del balcó del seu casal, que és l’eix vertebrador del poble. És l’última dona del llinatge Torres i Camps, una burgesa que preferirà morir patètica i sola en un poble en runes que marxar a Barcelona on no seria ningú. La seva família ha representat el joc d’equilibris del manteniment del poder de generació en generació, sempre aliens a les circumstàncies. Qui mana al poble, per entendre’ns. Durant la febre d’or a la vila, els anys de la Gran Guerra, la població creixia entre treballadors de les mines i actrius de varietés que farien de “l’Edèn” el seu centre cultural. La Carlota veu com el món que mai no havia intentat de conèixer ni de comprendre tenia la insolència de viure pel seu compte. ¡Pollosos sense Déu, carn de patíbul!, els deia contemplant incrèdula com, després de donar feina a gairebé tot el poble, els miners organitzaven vagues violentes a les seves mines.

Després dels anys de desconcert de la República, la Guerra Civil deixa “la buidor infinita de la mort entre les cases”. Les baixes no paren d’augmentar entre els que han marxat al front, i els qui es queden viuen de recordar desesperadament imatges d’altres temps feliços a la vora de l’Ebre. La guerra passa, l’ordre s’imposa i a mitja tarda la Carlota celebra al seu saló l’hora del triomf: el berenar amb les senyores, l’hora de la seguretat recuperada i de la sospitosa xocolata de postguerra. Això era “l’assentament definitiu de les coses eternes després de la sostovada del 36”, segons li deia el seu pare. Però les ferides són profundes i les absències, temporals o eternes, es fan notar a la vila, que no tornarà a viure cap temps d’esplendor i veu al final de la Guerra Civil l’inici de la seva fi.

Moncada ens recorda, per boca de la Carlota i el seu poble, que malgrat els intents de frenar-lo el temps no s’atura. Ni l’Ebre, tal com reclamen la gent del riu, que somnia amb no haver de deixar mai els seus llaüts, els perdonarà l’arribada del “progrés” ni les cicatrius que deixa el passat. La vida del poble i la de la Carlota corren paral·leles: mentre les cases cauen en runes, la Carlota morirà al saló de casa seva mentre veu com els hereus no esperen que ella deixí el món per anar enretirant els mobles del casal. Aquesta força insensible del temps, que configura la identitat del poble, no farà res per evitar-ne la destrucció. Dòcil i sol·lícit, fins i tot l’Ebre havia deixat esquerdar els seus dominis per culpa d’un pantà. Per això en Nelson, un patró de llaüt sense ganes d’abandonar la feina, els cridava de matinada: “Maleïts rius! Així us assequéssiu!”, perplex pel fet que el seu riu es deixés vèncer i humiliar. Moncada recull en una construcció perfecta el testimoni d’un poble i d’una dona als qui ja només els queda la memòria per construir-se el present.