Dijous
Presentació agramatical i aortogràfica de l’examen de Matemàtiques de les PAU. No només aquell que confon x, z, y de què tant s’ha parlat aquestes darreres hores i que encabat ha d’assumir i admetre més d’una solució correcta a un problema concret. També l’altre, aquell que a la capçalera i al costat mateix del membret de la Generalitat i del Consell Interuniversitari de Catalunya diu exactament això: Proves d’Accés a la Universitat. Curs 2012-13. Matemàtiques Aplicades a las (sic) Ciències Socials. I tot passat pel sedàs de l’IEC. Em sembla que, de tanta vergonya, no calen comentaris i més d’un i de dos ha quedat ben retratat. L’essència del llenguatge és la gramàtica. Fora de la gramàtica, i per tant també de l’ortografia, no hi ha salvació perquè no hi ha intel·ligibiltat ni possibilitat de tradició. I perquè fora de la gramàtica entrem en el reialme de la intuïció i dels somnis. Paraules, aquestes darreres, de Narcís Comadira extretes de la seva introducció a aquesta meravella de nova edició del Càntic dels Càntics de Salomó, i la seva febrada eròtica, que acaba de publicar Fragmenta.
Divendres
És ben estranya la composició del govern del meu poble. I, fins i tot, contra natura. CiU, PSC, PP, Si. Difícil d’entendre i d’acceptar. Ara bé, encara em sembla pitjor i més equivocat l’intent o proposta d’ERC per a quan hi hagi la propera convocatòria de Municipals, que vés a saber si serà o no el 2015. ERC pretén arribar a confegir llista única amb ICV, CUP i NEC (Nova Esquerra de Catalunya), aquesta nova formació impulsada per Ernest Maragall i que compta amb persones que havien format part dels extints Ciutadans pel Canvi, pobrets. I alerta, que es veu, però, que NEC és una marca registrada per una multinacional japonesa. No ho sé i tampoc no m’interessa gaire. El que vull dir i el que de veritat em surt de dintre és que tot el que no sigui sumar esforços, tots els que calgui, per arribar a un govern de Convergència i ERC és fer volar coloms. Som el que som. I som, majoritàriament, el resum i la síntesi d’aquestes dues formacions. És així com ho veig. La resta em sembla relativisme, l’ideal socialista d’un món en què ningú ja no podria exigir l’esforç de ningú. Aquest món fracassat de la subvenció i del repartiment i de la total absència del mèrit. I ja sé que a l’hora de l’amor tots duem un rei al cos, ja ho sé. I també que la sàtira és l’única forma legítima d’art local.
Dissabte
70 anys d’El Petit Príncep. Grandiós llibret de 95 pàgines inexhauribles. L’hem fet llegir a classe moltes vegades, fins i tot a 1r i 2n d’ESO. No és exactament un llibre infantil tot i que Saint-Exupéry el dedicà a l’infant que tots hem estat encara que moltes vegades no ho recordem. L’argument és el de menys en aquest llibre. Són els brins de saviesa que de tant en tant hi trobes allò que em sembla que el fa imprescindible. Als joves de 12 i 13 anys no pots dir-los de cap manera que el llegeixin a casa i que encabat els en faràs l’examen corresponent. El de menys és l’examen. No té cap importància un examen d’El Petit Príncep. No serveix de res i és perdre el temps. Llegir a classe en veu alta que hi ha aquest jardí de roses, totes idèntiques i tot molt bonic. Que són molt boniques aquestes roses, però que són buides i que no té cap sentit morir per elles. O que els nens són els únics que saben què busquen perquè perden el temps amb una nina de drap que s’acaba convertint en una cosa molt important i, si els la prenen, aleshores ploren. Llegir a classe i en veu alta coses d’aquestes, i encara moltes més, té molta més importància que tot el temps que puguis invertir, per exemple, en l’explicació de la vocal neutra o de les consonants oclusives o fricatives. I que qualsevol examen. Anem curts, molt curts, de totes aquestes coses que mai no s’acaben d’entendre del tot en aquest país nostre. Els vanitosos només senten les alabances. I si aleshores un nen se us acosta, si riu, si té els cabells d’or, si no respon quan li feu preguntes, ja endevinareu qui és. Sigueu amables! No em deixeu així de trist: escriviu-me dient que ha tornat. El trobo tant a faltar, aquell nen que vaig ser.
Diumenge
La pretensió de certs sectors espanyols, ara, de desenterrar la figura i l’obra d’Ignacio Agustí, col·laboracionista canviat de bàndol. Reediten La Saga de los Rius: Mariona Rebull i El Viudo Rius. Destino. Quina gran cosa. La cendra fou arbre. I tant que sí. Déu nos en guard de fer passar per bons els covards i avantatgistes. Tant de bo s’hi hagués atrevit Pla, a ser el cronista d’aquella burgesia.
L’ensenyança com a sacerdoci, com un apostolat. Em sembla que sí, em sembla que qui es dedica a l’ensenyança com a necessitat de subsistència, i no per vocació de la seva ànima, es prostitueix. No és una mercaderia, l’ensenyança, com quan hom ven el seu cos. Només hi ha un bé, deia Sòcrates, i aquest bé és la saviesa, o l’aspiració d’assolir-la. I tan sols hi ha un mal, la ignorància. El savi, o el que hi aspira, sol ser modest, humil, discret. L’ignorant, en canvi, és orgullós i sol ufanar-se, al damunt, d’aquesta seva ignorància. La revesteixen d’econòmica, però és moral aquesta crisi. Com totes, de fet. Sempre hi hem estat, en crisi.
Dilluns
Vigília d’una escapada a París. Anar i tornar el mateix dia. Content. De vegades malparlo de persones just abans d’adonar-me que m’hi assemblo tant. Canvi definitiu d’estació, segurament. Calor, mandra, suor, aire condicionat beneït. Record d’aquells dies d’intercanvi a la Provença, Aix, concretament. La història que hi començà. Encara no hi érem tots els qui ara hi som. La memòria com a culpa. Coses que es converteixen en culpa només perquè se les recorda. No sé ni com m’han pogut arribar a suportar. Em caldria tornar a fer certes hores de gimnàs. He adquirit amplitud, massa amplitud. Reduir, reduir. I desitjar menys. Com sempre el problema és el com. I ara potser val més que callis.
Dimarts
Escapada a París. 8 hores a la ciutat. D’Orly a Saint Michel, cafè de la Plaça, Vaugirard, Scott Fitgerald, l’alberg de Baroja que ja no hi és i l’inici d’ El Árbol de la Ciencia el 1910. Els Jardins i el Palau (Senat) del Luxemburg i la Plaça Saint Sulpice, Vila-Matas i els seus dietaris, Saint-Germain, café de Flore que potser ja no té avui cap importància, i aquella mena de clan que hi hagué. La brasserie Lipp a l’altra banda del boulevard. Rue Saint-Benoît i París no s’acaba mai, guia Vila-Matas un cop més. Barri Llatí i Montparnasse. A La Sorbona, professors i estudiants parlaven en llatí encara el segle XIX. Somnis d’idiomes oblidats. I la Rue Vaneau i els seus voltants, finalment. No hi podia faltar. Doctor Passavento. André Gide al número 1 bis; l’ambaixada de Síria, aquesta guerra incomprensible o potser no tant, al 20; Saint-Exupéry i la mansió Chanaleilles, al 24. Abans d’ahir vaig parlar justament d’El Petit Príncep, petita gran meravella. L’autor hi visqué l’any 1931. La farmàcia de les aspirines franceses de V-M, Dupeyroux, al número 31. I l’hotel de Suède, on estaria bé fer-hi nit si no fos que aquesta és tan sols una escapada d’unes quantes hores. Vila-Matas s’hi hostatjà, en aquest hotel que dic. Si més no, així ho deixà escrit. Sí, carrer excepcional, aquesta rue Vaneau. Gide, ja ha quedat dit, però també Julien Green hi visqueren, dos dels dietaristes més importants de la literatura francesa. I l’amistat de Marx i Engels, que també nasqué en aquest mateix carrer l’octubre del 1843, i es pot dir, per tant, que el comunisme hi va veure la seva primera llum. Ja ho veus, doncs, si n’hi ha de coses a la rue Vaneau. La guia V-M de París. I encara el número 42 que apareix citat en una carta que Joseph Roth escrigué des de l’hotel Foyot, que ja no existeix, del carrer Tournon. És un immoble luxós avui. I els jardins de Matignon, la residència del 1r ministre. I no he fet aquesta escapada tan sols a causa d’aquest itinerari. Hi ha una altra raó, que considero aquest cop massa personal i intransferible. Quiche Lorraine al bar de la cantonada. Pluja fina sota el cel de París, rive gauche, al llarg d’aquestes 8 hores de passejada i contemplació.
Dimecres
Complir els deures que un mateix s’imposa. Tornar a Llop, José Carlos. Tornar a La Ciutat Submergida i a L’Escafandre. I romandre, així, submergit amb una certa autonomia. I el record de quan la família era el món i no pas un món petit, per cert. Un món que tot ho abastava. Aquell món segur i plàcid, aquell món al marge del món. I no és pas que no hi hagués normes. N’hi havia. Normes dictades per l’afecte, la religió i un nítid sentit de la jerarquia familiar. I això era tot i amb això n’hi havia prou. Aquest record d’ara mateix en tornar a Llop. A la Ciutat Submergida, quin llibre fenomenal. Han passat ja tres anys des de la seva publicació a RBA Libros. L’honor, per mi desconegut, de ser insular, illenc, el lloc on s’honora els morts i es nega tot honor als vius. El mort que s’ha alliberat del pes metafísic de l’illenc i és això, en el fons, el que se celebra. El món que és l’illa en ella mateixa i tota la resta roman fora del món. Aquesta música de les paraules. I és així que ens hem anat formant. Ara ve s’avió, la frase que avisava i avisa del perill. Fatalisme mediterrani. Sempre ens hem omplert la boca de Llull com si la saviesa pogués heretar-se. Però, tot i així, escrius la ciutat tal com escrius damunt la pell de l’amant i tal com aquesta amant escriu per a sempre damunt la teva pròpia pell. Llop enamora, sí. És el que té. Llop, que ja deixà dit uns quants anys abans, que la família, o és burgesa, o és ja una cosa del tot diferent de la família. I els seus defectes acaben, aleshores, reproduint-se per tota la societat, ombres de la caverna de Plató. Llop, en tot cas, per allunyar-te de tot allò que t’empenti a la vulgaritat. I, si et resultés del tot impossible allunyar-te’n físicament, amb ell al costat sempre et quedarà el remei de fer-ho amb el silenci. Tornaré, a Ciutat, sí, un dia d’aquests.
Veig un video que conté el resum de les activitats d’una escola local al llarg d’aquest curs que ara s’acaba. Tot lúdic, tot disfressa. No hi apareix, o no l’hi sé veure, ni un sol llibre. Cap ni un.
