“Fets i no paraules” va ser el lema d’un candidat a la presidència de la Generalitat. Un cop elegit va ser un president de poques paraules, certament, però igualment de pocs fets. De la seva presidència només es recorda com la caixa de la Generalitat va quedar escurada i el deute disparat.
Després del primer d’octubre, ja hem tingut dos presidents i dos governs. Independentistes, segons s’han declarat abastament, i amb àmplia majoria al Parlament, si es compta amb el “tripartit” independentista (la suma d’ERC, Junts i la CUP). Però, amb tots els matisos que es vulguin, hem viscut una reculada independentista al govern i al parlament. Ara no ho critico, només ho assenyalo. S’ha reculat. Sigui per realisme, sigui per covardia, sigui per prudència, sigui per intel·ligència política o sigui per no saber o no poder fer altra cosa.
Sembla que aquesta realitat, en comptes d’explicar-la i exposar-ne els motius, es vol sepultar amb una sobreabundància de grans paraules i proclames que a copia de repetir-se deixen de significar res i esdevenen un argot buit d’us exclusiu dels polítics. La qual cosa no fa sinó consolidar més una classe política allunyada de la societat.
Cal parlar tant de desobediència quan al parlament van caient inhabilitacions i cada cop hi més temes dels que no es pot parlar per decisió dels tribunals? Podem dir que “la llengua no es toca” i anar canviant els criteris i les instruccions sobre la llengua a l’escola? Que vol dir “embat democràtic” o “confrontació intel·ligent” quan la Generalitat participa de la repressió de l’activisme? Podem parlar d’una “Generalitat republicana” quan el seu president, tot i investit pel parlament, està nomenat per un Reial Decret firmat per “Felipe, Rey”?
A 5 anys del primer d’octubre de 2017, el cicle polític que ens hi va portar està exhaurit i seguir amb el mateix llenguatge, retorçant-lo fins que ja no sabem què vol dir res, no sembla un bon camí. Els discursos de polítics i d’entitats entorn la diada d’enguany han estat un gran exemple de cerimònia de la confusió.
Aquesta inflació discursiva apareix arreu i no tant sols quan es parla de grans principis polítics. Podem, per exemple, parlar de república digital i d’administració electrònica quan enviar una factura a la Generalitat per part d’un autònom sembla més difícil que enviar una coet a la lluna? Bé, qui diu un coet, diu un nanosatèl·lit.
Si es fa com a tàctica electoralista el rèdit no està pas garantit. Més aviat al contrari. A mig termini, les expectatives no acomplertes es tornaran sobre els que les han aixecat. A més, amb la crisis que ja estem començant a viure, la grandiloqüència expressiva buida de contingut pot fer estralls i deixa el camí lliure a altres demagògies polítiques dels populismes extrems –de dretes o d’esquerres- que s’aproparan més a les preocupacions quotidianes del ciutadà, simulant empatitzar-hi, tot i que de manera tramposa i, evidentment, interessada.
Urgeix un major rigor en la política, una major sobrietat en el discurs polític i retornar el valor a les paraules.
