Quan a mitjans de 1934 el meu besavi de Serrahima va participar a la mobilització a Madrid coneguda com “La Isidrada”, és a dir, la manifestació contra la catalana “llei de contractes de conreu”, a casa m’explicaven que els van rebre a cops de rocs just a l’entrada del Congrés dels Diputats i que van haver de fugir a corre-cuita. Diuen que la mala rebuda va ser en gran part culpa de “La Lliga”, perquè els havien assegurat que els farien costat i al final els van deixar penjats. No obstant això, lluny de tornar decebuts pel fracàs de la marxa, es veu que el meu besavi, junt amb el grup de propietaris que anava, van decidir arribar-se fins a València i tornar a casa ben carregats de melons.
Aquesta història emmarcada en uns convulsos anys 30 no aniria més enllà si no fos perquè exemplifica bona part del caràcter dels catalans: disposats a mobilitzar-ho tot per defensar el què és propi, militants del “no hay mal que por bien no venga” i mitjanament fiables quan hi ha interessos pel mig (en referència a La Lliga). I certament, aquest ADN segueix intacte i és ben actual.
I n’hem d’estar ben orgullosos d’aquesta manera de ser i fer; i per molts anys! L’orgull de ser català no només s’ha de mostrar davant les victòries, sinó que també s’ha de reflectir en les misèries (que en tenim moltes; a vegades fins i tot semblem miserables). Perquè la història ens ha portat fins aquí sense tot pronòstic; amb una cultura pròpia, un saber guanyar diners diferent a la resta, i amb una manera humil i discreta de “fardar”. I això és el que tenim, i amb això hem de conviure.
Ara bé, tingui’s per notificat, estimat lector, que si aquest 11 de setembre no sortim al carrer, des de Madrid no només ens tiraran pedres, sinó que ens liquidaran tot el què tenim. S’haurà acabat la força del Parlament de Catalunya o l’autogovern de la Generalitat, perquè res seguirà com ara. No hi haurà segona oportunitat, ni possibilitat de passar-se per València a comprar melons. En paraules que ens entenguem, una “V” escapçada donarà al jacobisme espanyol la legitimitat necessària per treure l’escopeta i començar-nos a espanyolitzar, tant per la dreta com per l’esquerra.
En aquest Procés de Transició Nacional ens ho juguem tot a una carta. I tot i que el President Mas deu al·lucinar quan veu ERC passant de tot, ICV continuant amb la demagògia crònica, i CiU desintegrant-se, crec que no el podem deixar sol, com van fer els anglesos fa 301 anys (“no és la nostra guerra”, deien). Ja sabem que al final haurem de tornar a tapar les vergonyes dels nostres polítics emplenant Barcelona en una altra jornada històrica, digna de la celebració del “Tricentenari”. Però ho farem de bon grat perquè els catalans hem pres consciència que no només estem davant d’una qüestió d’independència, sinó de pròpia existència. Visca Catalunya Lliure!
