Soc afortunada. Tinc de tot. He arribat al final dels meus dies i sols la felicitat omple el meu cor. No és una joia buida sinó densa com cadascun dels moments que he viscut al costat dels meus estimats. Donant i estimant, cedint i patint, sempre ajudant a tots aquells a qui he pogut i renunciant sovint a les nimietats de la vida. He allunyat sempre l’odi i la mentida de dins meu, i aquesta és la millor inversió que mai he fet.
Quan era petita, durant les glaçades nits d’hivern, ma mare bullia aigua i llavors la posava dins d’una ampolla de vidre. Jo, que m’esperava arraulida dins del llit, com una pruna al sarró, sentia esgarrifances de plaer quan l’acariciava amb els peus. Aquella calidesa petita i barata és una metàfora del que va ser la meva infantesa. Una prodigiosa cadena de generosos esforços teixida pels pares per tal que res necessari faltés, tant físicament com moral. Em donaren sobretot exemple, mon pare treballant i ma mare protegint. Llàstima que morissin tan joves, exhaurits pel treball; no els vaig poder tornar mai tot el que m’havien donat.
Darrerament em ve al cap el dia que vaig conèixer en Josep, sobretot els instants més bonics. La bellesa d’un instant no es mesura per la seva estètica sinó per la seva ètica. No me’n vaig enamorar de cop, com quan t’enamores de superficialitats, sinó que van ser els seus bons actes els que me’l van fer estimar. Quan la raó i el cor van junts, és per sempre. És magnífic prendre la determinació de comprometre’s, saber que allò gestat és més elevat que la suma dels dos. Li vaig donar tot el que tenia sense esperar mai res; ell va fer el mateix. Això feu que quan ell emmalaltí, acompanyar-lo en el seu patiment, amb afecte i tendresa, fins a la mort, no fos un turment sinó simple agraïment, quasi plaer. Ens va deixar esperançat i amb un somriure, amb una mirada virtuosa, amarat d’una fe altíssima.
Avui, en Lluís i la Clara m’han vingut a veure. Se’ls veia intensos però tocats, fent el cor fort, no és fàcil veure com la mare s’apaga. És esplèndid veure les persones en què s’han convertit. En Gerard també hi seria, decidit i alegre com sempre, si no fos pel dissortat accident que se’l va endur ara fa dinou anys. La ferida encara cou, i crec que per molt que visqués, sempre la duria. En Josep tampoc no ho va superar mai, va ser aquest el plat més amarg que vam menjar junts. De fet, mai no ho vam voler superar del tot, vam decidir viure amb el trau obert, a mode d’homenatge, la resta dels nostres dies. Malgrat tot, en Lluís i la Clara continuaran el nostre llegat, compartint i estimant.
En aquesta darrera hora també es fan presents aquells vespres amb els amics, vora el crepitar lleu del foc, llegint Dickinson, quasi exaltats. Mentrestant, a fora, el brogit eixordador i plàstic de la impertinent ciutat mullava les parets tèbies de la nostra llar, imprimir-li un transcendent sentit a tot plegat. Llargues nits de confidències entre germans triats. La caiguda al si d’uns braços coneguts en la fosca. L’enaltiment de la folla alegria en el dia. Els llaços de cap esbossant la segona família, desitjada però inconstant. La sang per artificial, no deixa de ser sang. Més enllà de banalitats, glamur o sobrant notorietat, ells eren allà. De vegades amb la paraula, d’altres amb l’abraçada i sovint amb el gest. Carles, Sofia o Miquel, un dia fareu via pel mateix viarany. Fins aviat, sense pressa.
Aquestes darreres reflexions han omplert el lapse de temps entre l’aturada del meu cor i la del meu cap. Ha estat un viatge preciós i únic. Ha valgut la pena. Marxo contenta, sense taques al meu fons. Sento pau, i ara això és tot el que tinc. No he fet mal a ningú, i ara això és tot el que compta. Tot continua sense mi, i aquest era el meu desig.
Moren els records. No hi ha festes, ni tiberis, ni fama, ni luxes, ni propietats. No hi ha el sexe del cos ni del cap, ni els diners dins la caixa, ni tan sols l’orgull o l’èpica d’un gran final; tot és com quan vaig arribar. Només ànima i, del receptacle del qual m’allibero, ara sec, només la pols en romandrà. Apunt per fer el darrer pas i creuar el gran riu. No és un judici. No és una prova. No hi haurà càstig. Només un mateix davant la veritat, l’eternitat i el cosmos.
Quan el darrer tel cau, tot pren sentit, i cada moment llançat en coses vanes té la forma d’un ridícul estigma. En la mort tots som iguals, despullats de qualsevol vestigi mundà, ens aboquem amb la mirada inevitablement oberta duent amb nosaltres tot el cel que haguem engendrat. Sia la mort una major naixença.
